Abril, coses mil

Si fa no fa, només la maniobra de canvi de desembre a gener pel que fa a l’inici d’any, o la de juliol a agost per l’estrena de les vacances de l’estiu (per a alguns), en són comparables.

Una vegada fulminada la segona avaluació als centre educatius, s’inicia un període de relaxament en el qual docents, mares, pares i alumant romanen expectants per l’arribada de les tan anhelades vacances de Setmana Santa. En aquest periple, si un para l’orella, observa que entre classe i classe, als bars, als ascensors, a la saleta d’espera d’un dentista... només es parla de la barrabassada de l’Annita Obregón. Ser mare als 68 anys? Quina bogeria! Quina dona més ridícula! I la xiqueta? Quan siga major d’edat, no tindrà mare... Tot són comentaris ací i allà, fins al punt que un se sent obligat a intervenir-hi per tal de no quedar al marge del grup. Què voleu que us diga? En el meu cas, pense que han passat gairebé cinquanta anys des d’aquells casos inhumans de robatoris de nadons de famílies riques a mares pobres innocents i, ara, les víctimes són les mateixes, les mares pobres, però els botxins ja no s’amaguen; més bé al contrari, presumeixen burlescament de dur endavant un procés atroç en un territori on els empara la legalitat. De traca! Així tenim muntat aquest circ.

D’altra banda, seguint en l’àmbit docent, milers i milers de mestres i professors han estat infartats (extasiats, enrabiats, deprimits, defraudats) amb la resolució provisional de baremació de mèrits i les notes de tall que decidiran si són posseïdors d’una plaça fixa o continuaran lluitant per ella en el tortuós camí de la interinitat. Molta sort per a totes i tots, companys!

Esmentarem també la meravellosa iniciativa de la Universitat d’Alacant i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que han dut a terme una Jornada Homenatge a la nostra escriptora més il·lustre: Isabel-Clara Simó. Puc

assegurar-vos que així ha estat, tot un esclat de sentiments, records, enyorances, reivindicacions i compromisos. El fet de compartir taula redona amb la seua filla, ha estat un autèntic plaer. Sense dubte, una jornada pionera que s’haurà de repetir moltes més vegades.

D’altra banda, després de la setmana anterior d’orfenesa esportiva (no va haver lliga de primera, ni de segona, ni cap competició estrangera, i, a més, l’Alcoià i l’Alcòdiam jugaren fora), han tornat a bullir les televisions, les malparides apostes i les converses a les barres del bar.

I ara, què tenim? La Setmana Santa!!! Per aquells que viatjarem, cal que estiguem pendents de la climatologia, de les carreteres, de la gasolina... en fi, més preocupacions. Per cert, l’altre dia vaig llegir un reportatge periodístic esborronador i, alhora, molt definidor de l’època en què vivim. Les principals causes d’accidents automobilístics ja no són la velocitat, ni les drogues, ni l’alcohol. Sembla que, per eixa banda, estem obtenint millor resposta a eixes conductes bàrbares. Allò que ha empitjorat és el descans del conductor: dormim i descansem de manera fatal i els mòbils i les xarxes ens provoquen addiccions. I, atenció, també augmenten les imprudències com obrir portes dels cotxes sense fixar-nos o l’increment de patinets elèctrics que augmenten la perillositat per als vianants. Per favor, precaució!

Però, sense dubte, abril a Alcoi significa Festes. I l’1 d’abril és el cartell que, sota el meu parer, aquest any és molt entendridor per allò que significa: música, festers (dones i homes) i públic, tots units de la mà. Per cert, encara no he vist molts memes del cartell, una altra tradició humorística que no podem perdre els alcoians. I així transcorrerà aquesta setmana potent de devoció religiosa i de primer plat de les nostres festes. Ens esperen setmanes poderoses per davant, així que carreguem les piles perquè immediatament després, en l’horitzó, albirem setmanes de mítings, promeses i eleccions... Déu m’empare!