Article d'opinió de Germán Llorca-Abad,
Alça el cap; idiota!
Segur que de xicotets haureu sentit allò que cridaven (sobre tot) les mares: «Deixa de vore tanta televisió, que et faràs bovo!». La versió moderna de la tele és, com no, la pantalla del mòbil. La diferència, la gran i definitiva diferència, és que la tele es quedava damunt del moble de la sala d’estar quan eixíem de casa. No hi havia possibilitat de seguir mirant-la pel carrer.
Si teniu una miqueta (una miconiua) de trellat, feu una activitat que vos posarà els pèls de punta: busqueu un cantó transitat i que, a ser possible, tinga un semàfor de cotxes i vianants. Ara, esteu-vos 5 minuts contant les persones que caminen o condueixen i que van mirant el mòbil. Que van alternant la realitat-real i la realitat-virtual. Exacte. Mira que ja ho deien les nostres mares i pareix que sempre hàgem d’estar explicant la importància d’usar les ferramentes de la comunicació amb criteri. Perquè el problema no és usar-les. El problema és no usar-les bé i, definitivament, no poder desapegar els dits i els ulls d’una pantalla és un problema i gros.
Fa pocs dies, vaig presenciar com quasi atropellen una xica d’uns 15 anys a la Rosaleda. Clar, devia d’estar donant «likes» sense parar en Instagram... perquè és súuuuuperimportant fer-ho mentre es camina pel carrer. El mateix dia, un grup de 4 xics d’uns 20 anys, caminant i parlant a la Plaça de Dins mentre tots miraven els seus mòbils... perquè és súuuuuperimportant actualitzar el «feed» del Twitter o revisar l’última imbecilitat que algú ha passat per WhatsApp. Però això no es queda amb la gent jove... a què no? Penseu en eixos amics o amigues que mentre fan que sopen amb tu, estan (perque és súuuuuperimportant fer-ho) penjant fotos en el Facebook.
La notícia és de fa poc. A Nova York estan plantejant-se posar les llums dels semàfors també als passos de vianants. D’eixa forma s’evitaria l’atropellament de qui és incapaç d’alçar el cap de la seua pantalla (un «qui», que convenientment complementa la seua actitud amb uns cascos per a la música que acaben d’aïllar-li completament els sentits de la realitat).
L’holocaust zombie ja està ací. El valor de la realitat-real va començar a estar en desús amb la introducció dels televisors en les nostres vides. Ara, amb la portabilitat de les pantalles, el descrèdit de la vida real ha arribat nivells d’epidèmia. Potser açò siga la normalitat, però al meu cap analògic no li entra. Potser siga una qüestió d’evolució generacional que jo no arribe a entendre. Però què voleu que diga... no vos entren ganes, a voltes, de dir-li a algú: alça el cap; idiota!