Aniversari

Per si no ho sabien estem de celebració. Que què celebrem? No l'acabament de la crisi. Ni tampoc la baixada de les xifres de l'atur, ni la millora de les perspectives econòmiques en particular, ni de les perspectives en general. Celebrem que ha passat gairebé un any des de que als candidats populars a l'alcaldia se'ls va quedar cara de Joaquin Sabina cantant "quién me ha robado el mes de abril, cómo pudo sucederme a mi" en no obtenir majoria absoluta i assabentar-se que tres de les llistes menys votades formarien govern.

Celebrem el primer aniversari d'eixa unió temporal d'interessos auto definida com a coalició progressista d'esquerres (de moment només s'ha pogut certificar el fet que és una coalició) i cohesionada al voltant d'un programa amb tres punts: a) evitar que governara el PP b) aturar les seues desfetes arquitectòniques i c) la resta. Entre la resta es van incloure (suposadament) algunes accions concretes de govern i un munt de propòsits intangibles com ara canviar la manera, digues-li autoritària, digues-li dictatorial, de fer política i tornar a posar de moda paraules com col·laboració, ciutadà i sentit comú.

L'aliança, com sempre passa, va despertar l'interès d'uns i l'animadversió d'altres. Els altres eren majoritàriament populars que no van digerir gens bé el fet de no governar malgrat haver sigut la llista més votada (però la llista més votada tenia menys vots que la suma de les llistes menys votades) i ràpidament es van posar a forjar un trident d'arguments amb el que esperaven corcar les cordes de l'inestable andami que semblava el govern de coalició.

El primer era titllar-lo de tripartit (que igual pot significar tres partits com partit per tres parts) denominació que tot i ser perfectament correcta devia anar acompanyada d'alguna intenció donat l'ús creatiu que acostuma a fer el PP de l'idioma. Què pretenia? Assimilar el tripartit local a aquell que va governar Catalunya? Transmetre la idea que tres son multitud? O que tres és un numero fatídic per dirigir un Ajuntament malgrat que a molts països hi ha governs de coalició? Personalment pense que si el que volien era prevenir-nos contra la suposada rojor dels seus integrants hagueren fet millor batejant-los com troika. O triumvirat si la intenció era dir que acabaran apunyalant-se per l'esquena.

Aquest era el segon argument: la ruptura, la fellonia, la traïció. El PP augurava que les diferències irreconciliables debilitarien el tripartit i, com el cabell fràgil, acabaria trencant-se per les puntes. El debat d'idees, les opinions, tot això estava molt bé per assemblees i associacions però quan es tracta de governar seriosament el que cal és la política del martell piló dirigida per un líder amb majoria absoluta. Ara la pregunta. Val que a una coalició hi haja diferencies que alenteixen les tasques de govern però, còm és que al PP, partit cohesionat per antonomàsia, d'ideologia elemental i afiliats que semblen creients s'ha pogut produir durant anys aquesta paràlisi permanent? Lluita pel poder entre les distintes famílies? Tutta la mia vita ho lottato per proteggere la mia famiglia.

La tercera punxa del trident és la reiterada acusació que el tripartit en dotze mesos no ha pegat ni brot. A propòsit d'açò em ve un conte al cap. Diu que en certa ocasió un governant li va preguntar a un mestre zen: Què és el millor que podria fer pel meu poble? I aquest li va contestar: Dorm. Dorm molt. Tant de bo alguns dels darrers alcaldes hagueren fet, de tant en tant, una migdiada. Perquè, reflexionem. Per a què ens han servit projectes tan visionaris, com el pàrquing la Rosaleda, l'Estambrera, Serelles o Sant Llorenç 20, que a més de no agradar gairebé ningú (ni al Tribunal Superior de Justícia) i trobar-se en situació il·legal, alegal i interrupta van a costar-nos un ull de la cara? No creuen que ens hauria sortit més a compte tindre un alcalde menys hiperactiu?

És cert que al tripartit se li ha passat l'any aterrant a l'Ajuntament, repartint regidories, contractant assessors, desentranyant misteris consistorials i paralitzant projectes del PP. És cert que, més aviat que tard, haurà de posar-se a resoldre problemes, a materialitzar les bones intencions, a suavitzar les diferencies conjugals que manté com a trio i a fer ús del govern perquè sinó els ciutadans acabarem amb el mateix problema que els esquimals tenen amb els arbres: ens costarà distingir uns d'altres siguen de l'espècie que siguen.

Però malgrat els mals auguris i el fet que per tot arreu sone aquella cançó de Remedios Amaya ‘Ay ¿quién maneja mi barca? Que a la deriva me lleva' permetem-nos gaudir per un moment d'aquest any sense majories absolutes, sense líders carismàtics, sense partits que confonen ajuntaments amb immobiliàries. Perquè només això és motiu d'alegria i profunda satisfacció.

Pep Jordà