Arrels

També he de confessar que en aquest escrit se m’han passat pel cap mil insults, menyspreus, abominacions i altres sentiments salvatges cap a tots aquells que intenten esquarterar-me les meues arrels de manera miserable, només per odi i com a arma política. I aquells que em coneixen, més o menys esbrinaran que un dels temes més sensibles que defense a ultrança és la meua llengua, la que he mamat a casa, a l’escola, la que parle amb tots els que m’envolten, ara, abans i per sempre més.

Com bé sabreu, només cal escoltar la bilis amb què els actuals governants autonòmics (i molts altres locals i regionals) tracten de repudiar-la amb tot un seguit de desconsideracions. El clímax de tot aquesta actuació més pròpia del circ ha vingut donada les últimes setmanes a instàncies educatives. Haureu escoltat per tot arreu que en l’actualitat “regalen” el nivell C1 de valencià a tot aquell alumnat que mitjanament haja deambulat pel batxillerat, fins i tot a aquells que fa quinze anys també l’estudiaven i ara el tenen oblidat en les més íntimes teranyines. Us plantege una pregunta: alguna vegada us heu presentat a alguna prova de C1 d’aquesta llengua? Aquells que l’han patida (o gaudida) sabran que el nivell és molt alt i que exigeix un coneixement i pràctica de l’idioma bastant elevat.

Però l’espectacle humorístic d’aquests mesquins continua en boca de l’il·lustríssim i eruditíssim president don Carlos Mazón, el qual anunciava a so de bombo i platerets aquests mots literals: Desde mañana mismo, sin burocracias ni tasas, podrán descargarse su título de reconocimiento del valenciano los estudiantes de secundaria y bachillerato desde el curso 2008-9. Por justicia, por mérito y sobre todo, por convivencia y reconocimiento de una lengua que ha sido impuesta demasiado tiempo.

Heu observat amb quina ràbia i fòbia tracta el valenciano? Sí, aquella lengua pequeña que lo único para lo que sirve es para dar por culo. Una llengua que no es digna a parlar mai, no siga cas que es burlen d’ell com van fer amb la col·lega Rita Barberà i molts altres esbojarrats personatges casposos. No passa res si el seu cap Feijoo parla en gallec, total es pareix al castellà i tot el món l’entén. Però el valencià? Eixa llengua de poblerinos? Ni de conya. Mai l’escoltaran, oiga!

Està clar que ara ens situem al centre de la diana i, aprofitant que estem ferits de mort, ens volen donar el colp de gràcia. I, com no, eradiquem així eixe vincle perillós que els uneix amb els separatistes catalans i els oblidats balears. Caldrà mantindre en la inòpia als estúpids valencians i fer-los parlar l’única llengua senyorial que existeix, el grande y único: el español.

Com haureu pogut observar, podria estar dies redactant aquestes atrocitats. Però un escrit d’aquestes característiques exigeix també brevetat i condensació de la informació. És per això, que aprofitaré aquesta oportunitat que se m’ofereix als mitjans per visibilitzar l’altra cara de la moneda. Penseu-ho bé: no podríem entendre els sainets de festes sense el valencià, ni la toponímia de pobles, barris o rius, ni les frases fetes tan lligades als nostres territoris, ni els nostres propis noms, ni la nostra història de persecució i, ara sí, amb totes les lletres, d’IMPOSICIÓ de l’altra llengua.

Per últim, m’agradaria manifestar aquest afany per la rebel·lia i la inconformitat davant les injustícies que ens caracteritza als valencians. En aquest cas, enaltisc el paper de la música i de la ràdio en l’actualitat respecte a la difusió sense complexos i sense censura de la llengua. Per si no ho sabíeu, els grups musicals que canten en valencià s’han multiplicat en els últims anys i, això ha repercutit que alguns agosarats com l’emissora Comboi s’haja aventurat en retransmetre música únicament en la nostra llengua, així com Radio Litoral que barreja cançons en tots els idiomes, a més d’À Punt, la qual veurem quant de temps aguanta l’envestida de les altes esferes. Fins i tot existeix un llistat Top30 d’èxits musicals valencians que s’actualitza setmanalment. Fiqueu-vos en musicaenvalencia.es i interactueu-hi. Almenys en aquest terreny, així com ocorre en la literatura, el valencià ha passat de ser una llengua residual i marginal a guanyar certa popularitat i influència entre molts de nosaltres que estimem la nostra llengua. Així, conclouré alçant la veu pregonant que LA LLENGUA NO ES TOCA.