Mitjans de (des)informació?

Que la nostra necessitat de comunicar-se és fisiològica no sorprèn a ningú, va annexa al nostre ADN. Sempre que hi ha un perill a la vista els animals tenen múltiples mecanismes per avisar a la resta: olors, colors, sorolls i, fins i tot, l'expressió corporal, com si es tractaren de vertaders mims de la naturalesa. Al llarg de la nostra evolució se’m preocupat de coses tan bàsiques però a la vegada, elementals, com trobar el foc, crear l’art pintant les coves, desenvolupar l’agricultura, la roda, la medicina... però existia altra necessitat igual d’important que la resta, el llenguatge. Podríem haver sobreviscut perfectament igual que els animals, comunicant-se a través dels ja citats colors, sorolls, l’expressió corporal... Però l’ésser humà, nosaltres, vam decidir que això no era suficient, necessitàvem més. Parlar era la resposta, escriure la conseqüència directa i deixar constància del nostre pas per la història l’objectiu més immediat. Però no tot és tan fàcil com sembla. Arribats a aquest punt tenim ja format i desenvolupat el llenguatge, és cert, però, de quina forma s’ha d’utilitzar? Es preguntaren els primers éssers humans. Mil·lennis després, seguim fent-se la mateixa pregunta.

Fins la meitat del segle XIX, tota la informació estava feta per i per a les classes altes i burgeses que dirigien la nostra societat, que semblava estar únicament formada per ells. La informació no estava, tal i com es diria hui en dia, contrastada. Bàsicament era informació sensacionalista i moltes vegades, de caràcter nacionalista i patriòtic. Què més donava que fora o no veraç? A banda, era una informació que tardava dies, setmanes o inclús mesos en arribar, pel que no podria dir-se, precisament, que fora de màxima actualitat.

Amb l'arribada de les dues grans guerres, la ferramenta de la informació es va fer molt més necessària, i ara, per primera vegada en la història, ja no pertanyia sols a unes poques classes socials. Qualsevol podia permetre’s una ràdio, els treballadors tenien els seus propis periòdics, cada vegada era més la gent que sabia llegir i escriure, els escriptors més reconeguts ara també eren periodistes... Però clar, hi havia una gran diferència en la informació que llegires depenent de si et trobaves a casa d’un obrer o d’un patró. Tota ella era informació actual i immediata, per suposat, però de cap manera veraç, ja que sempre es trobaven per mig les ideologies i, moltes vegades, la manipulació i censura que, per desgràcia, encara seguim sofrint.

Acabades les guerres i ja immersos en plena globalització,naixen els mitjans de comunicació de masses.Ja estem, per fi, al segle XXI. Ara, la necessitat d'informació va lligada a la necessitat d'estar connectats. Una connexió que ha acabat per saturar-nos per mig d’una informació moltes vegades agressiva, que trobem per tot arreu: en pancartes, periòdics, televisors, ràdios, Internet, mòbils... Ha arribat un punt en que absolutament res ens sorprèn, aspecte molt preocupant. Ara, ja no existeix una lluita d’ideologies, sinó una vertadera batalla campal per veure qui de tots pot aconseguir més clics. Per això intenten atraure a les persones, quasi com si fórem un ramat de cabres sense pensament propi, amb titulars exagerats i res veraços. Hui en dia no ens mou la VERITAT, sinó la morbositat. Per no parlar de quan poc contrastada que està la informació. En un moment en que la informació ha passat de ser actual a ser immediata, i quasi quasi a temps real, l’única manera que els mitjans de comunicació han trobat per combatre Internet és anar més ràpids, rapidesa que, precisament, és la que impedeix contrastar, acaronar i dotar de qualitat a la notícia. Internet és un mitjà que encara està en bolquers, malgrat dels grans avanços que ha experimentat en les últimes dos dècades, i nosaltres no som del tot conscients de l'arma que això pot suposar. Per a aquesta tasca, tots ens necessitem a tots. D’una banda, els consumidors deuen exigir una informació veraç, real i de qualitat; i els informadors deuen deixar de banda els milers de clics pel bon periodisme, l’únic periodisme que deuria existir.