Carles Llinares (Batà): "Seguim fidels a l'estil bataner, oferirem un concert íntim i delicat, molt pròxim"

Rebeca Sanjuán, Carles Tur i Carles Llinares són els responsables del projecte Batà, formació ja consolidada en l'escena valenciana que recentment ha publicat el seu segon treball. 'Intermareal' es presenta aquest dimecres 8 d'octubre al Teatre Principal d'Alcoi. Però abans, ARAMULTIMÈDIA ha parlat amb Carles Llinares al voltant d'aquest nou disc i de l'estat de la indústria musical al País Valencià.

LÍDIA VILA. Aquest dimecres 8 presenteu el nou disc -'Intermareal'- al Teatre Principal d'Alcoi, per animar al públic, què trobarà aquell qui vaja a la presentació?

CARLES LLINARES. Seguim fidels a l'estil bataner - no sabem fer una altra cosa-, oferirem un concert íntim i delicat, molt pròxim. Hem introduït alguna sorpresa de cara al directe i ens acompanyarà Albert "Bertomeu" Ortega (productor d'Intermareal), amb el baix i les programacions a la ja habitual formació -Rebeca Sanjuán (veu i percussió) Carles Tur (Violí) i jo mateix (veu i guitarra)-. També revisitarem alguna cançó del primer disc.

LV. Quines diferències més substancials trobes entre 'Cançons de butxaca' i 'Intermareal'? Són buscades, o és com ha eixit?

CLl. Bàsicament trobem 11 diferències, tantes com cançons hi ha.

Tant el procés creatiu com el de producció musical i enregistrament han sigut tallat en ambdós casos pel mateix patró. Tal volta a nivell sonor a "Intermareal" trobem una major contundència i més matisos, propis de la continuïtat del treball amb Bertomeu.

Segurament alguns crítics musicals diran que en aquest segon treball estem trobant el nostre so, la nostra manera de fer les coses...bla bla bla...bé. Sembla que cada vegada que encetes un projecte nou hages de trobar-te a tu mateix quan a vegades el que passa, almenys en el nostre cas, és que arran de trobar-te encetes el nou projecte.

La veritat és que fer un disc, fer cançons... és qüestió de treball; d'ofici, i ja duem uns quants anys fent i refent. L'equip bataner som tres persones (Rebeca, Carles i jo) que, d'una manera o altra, les nostres vides sempre han estat vinculades amb la música. Personalment aquest és el 9è disc. El llaurador ven carxofes i cada temporada ha de renovar-les; nosaltres fem cançons, no té més.

LV. Entrant a un terreny personal, influeix la paternitat (i maternitat) en el fet de fer cançons i de concebre la música?

CLl. La paternitat (maternitat) és com un estat d'enamorament continu. Les sensacions, almenys per mi, són molt semblants a eixe enamorament quasi adolescent: no pots deixar de pensar en eixa persona, del seu estat depén el teu, necessites saber constantment com està, on... és una màgica bogeria.

La Tanit ha sigut una injecció de vitalitat, de benestar i bon rotllo en estat pur, sense contaminants. Això evidentment influencia en la teua feina i en tot el que faces. A més, descobrint secrets del disc, Tanit també ha "cantat" al disc, sols heu d'escoltar amb deteniment el principi de "Bressol"; ja apunta maneres.

LV. Per què 'Intermareal'? Els músics valencians podem dir que es troben en aquesta zona intermareal: "aconseguint adaptar-se a situacions summament canviants"? També d'aquesta situació, han eixit cançons com 'Ens hem acostumat'?

CLl. Carles Tur (violí) és biòleg i ens va introduir en el concepte Intermareal. Recollís perfectament aquests temps, moments de plenamar i de baixamar i de com hem d'adaptar-se a totes les condicions. Som una generació de "Trapezistes" com diu la cançó, que busquem l'equilibri mitjançant el continu moviment. Tot allò que roman estàtic acaba caent.

En "Ens hem acostumat" recollim aquesta sensació de romandre quiet, simples espectadors d'allò que passa. No diem el que s'ha de fer perquè no volem ser moralistes simplement ens recreem en la sensació; el món ja està bastant ple de morals.

LV. Eres una persona que ha format part de col·lectius com ara l'Ovidi Montllor i has viscut diferents èpoques i etapes de la música en valencià. Fent un repàs ràpid, com veus que l'escena de músics/sales/productores ha variat en tots aquests anys? Anem a millor?

CLl. Anem a millor dins de la precarietat. Evidentment hi ha una efervescència de propostes però és pràcticament impossible crear indústria i clar, això es tradueix en què sí que hi ha concerts, sí que hi han festivals però hauríem de veure per quines condicions està tocant la gent. És una cosa que crec que a tot músic li ha d'entrar en el cap i defendre els seus drets com a treballador o almenys si no ho fa per ell que ho faça pels altres.

Hem de pensar que hi ha gent que intenta viure de la música i amb actituds com aquestes no li fem cap favor, és una mena de competència deslleial. També la gent que programa o organitza concerts hauria de pensar en aquestes coses. Si no es supera tot açò, difícilment sortirem de la precarietat.

LV. Un dels temes preferits dels últims anys és 'el bon estat de salut' de la música en valencià (s'entén ací dins una gran diversitat de gèneres). Però realment, veient els cartells dels festivals advertim que uns mateixos grups van rodant sense descans mentre altres no tenen encara ocasió d'entrar a eixa roda. Tenim tan bona salut com ens pensem?

CLl. Evidentment hi ha un lligam polític que, al meu parer, no afavoreix per a res la diversitat. La fórmula bandereta+textos fàcils i explícits+fer-se la foto al costat de qui toca es converteix automàticament en 15 o més "bolos" a l'any. Açò sense comentar el que dèiem abans de les condicions "laborals". Si assumeixes tot açò, segurament cregues que l'estat de salut és envejable, però hi ha malalties que sols es veuen a llarg termini. També pense que al final és qüestió d'oferta i de demanda, vull dir, que al final anem a tocar perquè algú ens crida i ens contracta. Es tracta de ser conscient d'on estem i canviar les coses, sempre que es vulguen canviar evidentment.

LV. Ha trobat Batà el seu lloc a aquesta escena: el seu públic, el suport de les sales i de les productores de concerts?

CLl. Des que ha sortit el disc (juliol) hem fet quatre concerts; respon açò a la pregunta? Clar està que nosaltres no dediquem temps (perquè no el tenim) a promocionar-se ni som -diguem-, hàbils en menejar-se per les xarxes i altres. Si l'estat de salut fora l'ideal a aquestes coses haurien de dedicar-se les productores, mànagers, ect. Desgraciadament tot açò ho ha de fer el músic i açò és incompatible amb una altra feina. Admire profundament qui arriba a tot, jo de moment no he trobat la manera.

Per nosaltres va ser molt significatiu i motivant el fet d'aconseguir el Verkami. Almenys hi ha un nombre de gent suficient que vol tindre el disc a casa i escoltar el que fem. Amb això ja ens és suficient.