Carlos Mojón

Alegrem-nos, estem vivint la llibertat educativa! Centenars de milers de famílies valencianes trien en quina llengua oficial han d’aprendre els seus fills. Alegrem-nos també perquè açò només és el principi, després vindrà la Llei de Llibertat Fiscal. Podrem decidir a què volem, i a què no volem, que es destinen els nostres impostos: si vols bous i Borbons, bous i Borbons per a tu; si preferixes Unitat Valenciana d’Emergències, cap allà se n’aniran els teus diners. També tindrem Llei de Llibertat Mèdica: ningú millor que cada pacient per a decidir entre antibiòtics, macrobiòtics o flors de Bach. Recorden a Aznar amollant allò de «¿Quién te ha dicho a ti que quiero que conduzcas por mí? Déjame que beba tranquilo, mientras no ponga en riesgo a nadie»? En honor a l’expresident espanyol, el govern valencià promulgarà la Llei de Llibertat Etilicocirculatòria. Per què una taxa d’alcoholèmia? Estacar-se un barral de café licor no és problema per a conduir, sempre que agarre el volant un bevedor tranquil i lliure.

Resulta molt simptomàtic que, en este assumpte de l’educació i en molts altres, tant el PP com Vox  s’omplin la boca de llibertat, però no parlen mai de democràcia. I ací és on està el quid de la qüestió. En una democràcia, la ciutadania vota els seus representants que, en funció dels resultats electorals, acabaran elegint un govern. El govern és qui ha de fer i desfer en educació, sanitat, inversions, infraestructures, medi ambient... El PP pot perfectament reduir les hores de docència en valencià de l’ensenyament no universitari. Per què no ho fa? Perquè té por a la reacció de la comunitat educativa i no vol quedar com el comparsa d’una ultradreta desbocada. L’ordenació jurídica per la qual ens regim, des de la Declaració Universal de Drets Humans fins a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, és favorable a la plena normalització del valencià. Si l’objectiu és que tots els valencians parlem igualment bé el valencià i el castellà, els poders públics han d’usar, prioritzar i promoure la llengua que ha patit segles de minorització i prohibició: el valencià.

Però no, és més còmode, i rendible políticament, traslladar la responsabilitat a les famílies, convocar una consulta de resultats dubtosos pel que fa a l’aplicació efectiva i en últim terme continuar mentint. Sí, tant Rovira com Mazón repetixen, un dia sí i l’altre també, que la seua llei acaba amb «la imposición del valenciano». Dir això és insultar-nos a tots i als llibres d’història. En Espanya l’única llengua que s’ha imposat és el castellà, per això té el futur assegurat i tots sabem parlar-la. El president de la Generalitat també afirma, amb eixa prosòdia seua tan enervant, que esta llei és un «hito para la convivencia». En açò últim pot tindre part de raó, però només si tirem mà dels sinònims. Un hito és un mojón; ara només hem de recordar la quinta accepció que el diccionari de la RAE dona al terme mojón. Sí, això és exactament la Llei de Llibertat Educativa: un mojón.