Carta de Silvia, qui ha perdut al seu avi a la residència Domus VI d'Alcoi

A finals del mes de març va faltar el meu avi a la residència DomusVi d’Alcoi. Amb ell, més de 60 ancians dels 134 residents al centre han mort fins a la data, tot i que les xifres i les dadesoficials no estan tan clares com haurien de estar-ho, la qual cosa fa qüestionar-se fins a quin punt l’empresa està sent transparent a aquest respecte.

A la família ens vaninformar de les circumstàncies de la defunció de manera vaga, atribuint-la a un infart de miocardi, ja que les proves de detecció del coronavirus no estaven disponibles. L’última notícia directa per part d’ell va ser el dia previ al seu traspàs, ja que després va quedar incomunicat no se sap exactament per què. A la tristor de la falta se li sumen, doncs, la impotència de no poder acomiadar-se i de viure un dol fred, i el pensament de que una persona estimada ha mort en aïllament, com tantes altres durant les darreres setmanes.

Encara que l’accés a la residència es va restringir a primers de març, el centre de dia va continuar obert durant la setmana prèvia a la declaració de l’estat d’emergència. En definitiva, la informació contradictòria i la gestió desassenyada de la situació van contribuir a la incertitud dels familiars.

Tot i que als geriàtrics els usuaris acostumen a ser extremadament vulnerables a malalties, les baixes que ha patit DomusVi deixen palesa una manca de personal injustificable tractant-se d’un centre privat i no precisament assequible. Per descomptat, seria injust imputar aquesta negligència al propi personal, que està sacrificant-se dia a dia, però sí caldria assenyalarla dubtosa manera en què l’empresa ha manejatuna conjuntura tan delicada.

Aquesta situació no és només una invitació a la reflexió, sinó també a l'actuació. Els aplaudiments al personal sanitari no han de quedar-se als balcons; han d’arribar a les institucions pertinents. L’atenció a persones dependents i/o malaltes no hauria de ser un negoci, sinó un dret universal.