Cartell de festes: entre la tradició i l'escassesa d'innovació

Aquest fet, que té l'avantatge d'una projecció pública local rellevant, no obstant això, condiciona la llibertat de l'artista. Molta cautela davant els xiulets per part de qui ha conformat bàsicament el seu gust allunyat de qualsevol estima per la investigació formal, obliga a l'autor o autora a resistir-se a tota innovació; a caure en una obra- siga disseny gràfic o siga pintura- d'encefalograma creatiu prou pla. I açò ha estat la norma. Però en tota regla hi han excepcions; i a aquestes anem a referir-se en el present treball; potser més de les que pensàvem, però menys de les que haguérem desitjat.

Perquè, efectivament, en alguns moments el cartell ha ultrapassat el genius loci per a endinsar-se en paràmetres estètics més innovadors, o connectats, fins i tot, a llenguatges artístics internacionals. Com avançats i europeus eren els primers cartells, a principis del segle XX, de concepte i formulació modernista art nouveau, quan en aquells moments l'emprenedora burgesia alcoiana va assumir aquest moviment artístic com expressió de classe i de modernitat. Així, entre d'altres semblants, cal recordar el nomenat cartell de 1907, el de Camilo Llácer Muntó, seleccionat mitjançant un concurs municipal, que segueix les pautes d'un art nouveau proper a la "manera" del cartell francés de Alphonse Mucha.

El mètode per a elegir l'anunci de festes, al llarg de la seua història, ha estat divers, bé el concurs públic, convocat per la directiva de l'Associació de Sant Jordi, o posteriorment per l'Ajuntament, així com per encàrrec d'una o de l'altre.

Fins els anys trenta la publicitat rellevant de la nostra festa ha estat formulada per Cabrera Cantó i alguns del seus alumnes; a destacar: Edmundo Jordá, José Mataix, Julio Pascual, Adolfo Morrió, Rogelio Solroja y José Balaguer. L'estètica s'ha mantés, en general, sempre dintre el concepte del modernisme historicista. Malgrat tot, el cartell de 1915, de Fernando Cabrera és peculiar; trencador, expressant un concepte de la Festa més obert i lúdic; fins i tot, amb un cert toc d'ironia. Representa a un moro chano que, assegut sobre una bastida, pinta sobre la paret el text Fiestas y Feria en Alcoy; utilitza una brotxa, mentre reguerons de pintura gotegen pel paredó. Potser açò siga degut: "a l'angoixada crisi per la que travessa la nostra pàtria i l'Europa sencera"- no oblidem l'afectació de la primera guerra mundial -, " però creu que mai millor que ara cal una forta sacsejada per a despertar dormits sentiments i un raig de llum que dissipe negres perspectives", com deia en la introducció de la petita revista la Junta de Festes de Sant Jordi Màrtir.

També caldrà ressaltar el de 1930, de José López Badía, de Xest, per la configuració d'un cubisme contingut en la representació del cavaller Sant Jordi, i una molt decò, cridanera, dinàmica ( en diagonal el marc tipogràfic) i cromàtica tipografia; en línia, per exemple, amb la del francés Paul Colin. O el de 1933, de Jaime de Scals Aracil, resident a València, però naixcut a Xixona, amb figures- un cavaller cristià i un enaltit moro- de formes geomètriques i expressives, sobre la silueta negra del campanar de Santa Maria. Un textos, d'estil decò, clars i de ràpida lectura, defineixen una publicitat festera que esguarda al llenguatge internacional.
Com també el de José Joaquín Arjona Vallet, un dels millors anuncis que tenim a la nostra història. És de 1936, cavaller.....de formes geomètriques, que subratllen la bidimensionalitat, de plànols amplis, claredat i simplificació del color; temes curts i gran simbolisme; en l'entorn estilístic del valencià Josep Renau.

En arribar a la fi d'aquest ampli període, hom ha de subratllar, com el seu resum conclusiu, dues consideracions. Primera, que dominantment es té clar un concepte de cartell, de disseny gràfic, potser en moments de gran valoració d'aquest i de totes les arts gràfiques en general, per les que va apostar l'estil i la cultura modernista a nivell internacional. En segon terme, que la major part dels nostres creadors, especialment durant la segona república, aporten noves estètiques, en coneixença amb l'art europeu, que investiguen formes que es confronten amb mentalitats tòpiques i típiques, sense perdre per això les icones pròpies de la festa alcoiana.

Valoració que, malauradament no es pot fer de la mateixa manera pel que fa al cartell que va des dels anys quaranta a l'actualitat, excepció d'alguns. Fins a la dècada dels vuitanta, anote com els més transgressors, polèmica apart, i sense excloure de qualitat a altres dintre un concepte més clàssic, el de Arjona, de 1968, d'un informalisme expressionista abstracte; el de Llorens Ferri, figuratiu i matèric, de 1969; el de l'alumne de l'Escola d'Arts i Oficis, José Anduix Gadea, de ressonàncies pop, amb la Primavera ha arribat , de 1975.

En les Festes que van de 1987 fins 2000, l'ajuntament decideix encomanar la realització dels cartells a prestigiosos artistes plàstics, que fora d'una estreta mentalitat localista , assoliren una dimensió més qualificada nacionalment i internacionalment, perquè per alguna cosa serà que la Festa alcoiana és d'Interés Turístic Internacional. D'aquests, els més decididament heterodoxes són el de Genovès, de 1998; una interessant visió de la Festa, en la què es representa a la multitud, en petites figures, i grans espais, en perspectiva aèria, -espais de la il·lusió, en aquest cas-; gent que es mou al voltant d'un dels seus actes centrals, quina és l'Entrada; acompanyat d'un cromatisme expressiu, viu, càlid i divers, en la tipografia. Genovés, com era presumible, generà polèmica; fins i tot va rebre una agressió física per part d'un o varis energúmens. El segon fou el de l'arquitectura tipogràfica ALCOI, d'Artur Heras, en 1996.

Altres, que, sense oblidar el més típic imaginari fester alcoià , desplegaren una estètica de major vàlua, i de reconeixement artístic de la festa, foren, per exemple, Manolo Boix, Rafael Armengol, Miquel Calatayud, Enric Solbes, Antoni Miró, Sento Masià i Manolo Antolí. Per cert, del segon cartell del primer, el de Sant Jordi amb el drac, una filà alcoiana va manifestar- continua fent-ho- un intolerant menyspreu i d'escàs respecte a la cultura, en col·locar boca baix la reproducció d'aquest pòster.

Llevat, doncs, d'un breu període, els anuncis de la festa d'aquesta segona part del segle XX i principis del XXI, s'han caracteritzat per un quefer realment mediocre, per una escassa aventura creativa; i d'això, en part tampoc tenen tota la culpa els propis artistes.

I del futur no endevinem més llum que la continuïtat d'un ranci localisme.