Coves

Evidentment, es tracta d'un repte al qual s'enfrontà voluntàriament, tot sempre amb la supervisió continuada d'especialistes psicològics i alimentaris. També, no cal dir que Flamini és una persona ultrapreparada i dotada d'unes condicions que freguen el sobrenatural i que, a més, la persistència, la tenacitat, el seny i l'esforç abanderen la seua personalitat, fet que li permetrà assolir un rècord mundial de grans dimensions. 

 

En tots aquests dies Flamini ha experimentat tota una cascada d'emocions: impotència, ràbia, satisfacció, peresa, somnolència, autoajuda... en fi, tot el que un individu podria percebre per exemple dins d'un fossar, d'un submarí, o d'un búnquer, però, certament, amb connotacions diferents. De fet, allò que pitjor ha portat Flamini en tot aquest periple, segons les confessions que hi realitzava a una petita càmera, era el descontrol absolut del pas del temps. Com que li mancava la llum solar i, per tant es mantenia en tenebres tants dies, provocava en ella una rutina desordenada de la son (va arribar a dormir 35 hores seguides) i de recompte d'hores diàries i, per consegüent, de dies, setmanes i mesos. Això sí que és inquietant! 

 

Amb tot, us heu adonat que aquesta dona aïllada completament de l'exterior no ha tingut cap notícia respecte a la guerra d'Ukraïna, la inflació dels preus, la mort de la reina d'Anglaterra o la desescalada pandèmica? I què haguera passat si el terratrèmol a Turquia i Síria, hagués ocorregut més a prop? Haguera estat sepultada terriblement. Sense dubte, ha estat una proesa inigualable per part de l'esportista, la qual no ho ha pensat dues vegades a l'hora d'arriscar la vida per perseguir els seus somnis, així com feren altres com ara l'antropòleg valencià Jordi Magraner en la recerca desesperada de l'existència del jeti, o, ahir mateix, el pilot irlandés Craig Breen en un test de preparació per a un rally. Ambdós amb conseqüències finals tràgiques. Tots ells, reben la meua admiració més sincera.

 

D'altra banda, mil vegades he escoltat a dir a amics i familiars que el seu somni és fugir de la ciutat, del so i contaminació, de les deplorables notícies diàries i de les dependències absolutes als mòbils i xarxes socials. Això inclouria viure aïllats del món en una cabana al cim d'una serra agradable, o tanmateix en una illa deserta. Però, tramposos, això no s'hi val! Tindríeu notícies climatològiques, gaudiríeu de la llum solar, escoltaríeu els sons de la natura, tindríeu aigua per a dutxar-vos i per a hidratar-vos, podríeu guiar-vos amb els horaris i, a més, caminar o córrer per tot el vast terreny que us envoltara. 

 

Al cap i a la fi, la gesta de Flamini, a més d'un experiment que han creat ella mateix i els experts que l'envolten, serveix per a fer reflexionar la societat en dos vessants: d'una banda, com he comentat abans, la culminació exitosa dels nostres propis objectius, fent notar que res és impossible sense l'esforç i la tenacitat; d'altra, la demostració que tot espai habitable, siga de les condicions que siga, l'hem de fer nostre, és a dir, que els éssers humans ens passem la vida anhelant altres vivendes o llocs visitables, sense adonar-nos que, millorant les que tenim a mà, seríem més feliços.

 

I ara, plantege la pregunta verinosa: de veritat canviaríeu la vostra vida actual per a viure allunyats de TOT, sense cap altra possibilitat de comunicació amb l'exterior que una simple companyia d'un conjunt d'animalets? Recordeu: res de mòbils, res de cotxes, res de música i Netflix, res de perruqueries i mercats... però també res d'horaris establits, res d'obligacions, res de matinar, res de pagaments... Cap on pesa més la balança?