Dalfó: "Des de molt petita parlaven de política a casa i creixes una mica amb eixa consciencia social, de que la política afecta a la vida de les persones"
Una de les filles d'Isabel Clara Simó està a Alcoi amb motiu de la representació de'Júlia' al Teatre Calderón hui i demà (18 i 19 de febrer a les 20h), una adaptació del llibre a obra de teatre feta per La Depenent. Des d'ARA MULTIMÈDIA hem pogut parlar amb ella sobre la part més familiar i íntima de la coneguda escriptora, filla predilecta de la ciutat.
El Teatre Calderón acull esta vesprada a les 20h l’obra ‘Júlia’, una adaptació teatral de l’obra d’Isabel Clara Simó, adaptada per la companyia de teatre La Depenent baix la direcció de Gema Miralles.
‘Júlia’ és una de les obres més conegudes de l’escriptora alcoiana amb un reconeixement literari extraordinari a la literatura catalana. La seva protagonista és qui dona nom al llibre i és una dona de la classe treballadora que donarà el salt a dirigir l’empresa en la que treballa al casar-se amb l’empresari. Júlia passarà per conflictes interns que la faran decidir uns camins o altres. S’emmarca en Alcoi en l’època de la Revolució del Petroli, a l’any 1873.
“Un moment de lluita de classes”, explica Jordi Tormo, autor de la biografia d’Isabel Clara Simó, “on Júlia representa la valentia que també tenia l’autora”. Amb dots feministes, criticant la societat del moment i les famílies classistes. “Una obra que segueix estant molt d’actualitat pels temes que toca”, afegeix Tormo.
Amb motiu de la representació de l’obra de teatre hui divendres 18 de febrer i demà dissabte 19, ha estat a Alcoi una de les seves filles, Cristina Dalfó Simó, amb qui hem pogut entrevistar des d’ARA MULTIMÈDIA:
Com portava Isabel eixa relació, que ara també porta vostè, Alcoi-Barcelona, que és molt comuna a molta gent coneguda (Ovidi, Pau Durà, Sol Picó) i altra gent desconeguda?
Amunt i avall amb l’Euromed. Ella es feia un munt de viatges i ara em toca fer-ho a mi, i encantada de poder estar aquí a Alcoi, que per cert, no el coneixia molt. I d’alguna manera com que tenia aquesta xarxa d’amics, doncs ara tota esta xarxa m’acull a mi amb tantes ganes que em sento molt a gust.
Coneixem a Isabel per les seues obres i escrits i coneixem també quina és la seua significació política. Quines conseqüències tenia en la seua vida personal?
La veritat és que a casa des de molt petita, parlaven de política tot el dia, em sabia els noms de tots els polítics des de que tenia sis anys i ja creixes una mica amb esta consciencia social, de que la política és una cosa important que afecta a la vida de les persones.
Com era amb els seus amics, molts d’ells destacades figures de la cultura, Ovidi Montllor, Antoni Miró...
Ella era molt amiga dels seus amics. Era molt amiga i molt lleial i se’ls estimava moltíssim. Feien com una família alternativa. Es donaven suport els uns als altres.
Com es transmetia en la seua quotidianitat eixe feminisme que promulgava?
Jo de petita em pensava que totes les mares eren feministes i clar després vaig aprendre que no, que moltes mares no eren feministes. Això es transmetia en el dia a dia. Quan amigues meves em deien que el seu germà a casa no col·laborava perquè és noi; jo deia: “què? I la teva mare ho permet?” I em responien: “és que és la meva mare la que està obligant així”. I jo deia: “No, doncs a casa meva és tot el contrari, tots fem el mateix i tots ajudem”. Això et marca.
Com era com a mare?
Era una mare exigent i et deia: “Jo soc la mare no la criada. Tu has de fer les teves coses”. Era en aquest sentit una mare una mica dura però que aprenies molt. Acabaves per entendre que et pots fer el llit per tu mateix. Al principi era incòmode però després et senties orgullosa per fer les meves coses.
Quins altres valors va transmetre a casa Isabel?
El valor del treball és el que més destacaria, potser ara no està de moda. Era molt exigent amb la seva feina i volia que fossim exigents nosaltres també en les coses que fèiem. Evidentment altres valors com el feminisme o el antirracisme també el transmetia, però aquest valor del treball el destaco perquè no es diu tant i a mi m’ha semblat molt important.
Com va portar la seva mare, Isabel, l’interès mediàtic quan va anunciar la seva malaltia?
Ella va decidir plantar cara a la malaltia i això va ser una decisió molt pensada. Ella parlava obertament. Tampoc esperava tenir cap favoritisme per estar malalta, si necessitava una ajuda especial, l’acceptava. Encara que li va costar una mica acceptar que hi havia coses que no podia fer, però va ser molt valenta fins el final. Sobretot, no va deixar que la malaltia l’amargués. Ella deia: “A mi la malaltia em matarà, però no m’amargarà els últims temps que tinc de vida que són per disfrutar-los”.