De remuntades, penediments i enveges

Sensació de déjà vu a la sortida del camp. Amb l'entrepà de pernil i tomaca encara digerint-se a la panxa, em costa engolir una altra decepció, una remuntada més. Des de que va començar la temporada, l'Alcoyano ha vist com es capgirava un marcador favorable fins nou vegades. Desconec si es tracta d'una dada significativa o, si pel contrari, entra dins de la normalitat estadística. Tot i que açò ha passat en un de cada quatre partits, m'arrisque a pensar que no és cap anomalia. Hi ha molts equips que comencen perdent i després fan la remuntada. El Reial Madrid n'és el millor exemple.

El problema, però, està en el patró que adopten la majoria d'aquestes remuntades: en sis dels nou partits el Deportivo ha perdut punts en els darrers quinze minuts. L'exemple més recent el tenim, per suposat, al partit del passat divendres, quan el Còrdova clavà dos gols quan només mancaven deu minuts. En total, sumant els dos punts que s'escaparen el divendres, l'equip ha perdut deu punts en l'últim tram dels encontres. També hi ha que dir, per ser justos, hem guanyat set en les mateixes circumstàncies. El saldo, encara que negatiu, no sembla que haja sigut determinant per al devenir de la temporada, però es inevitable recordar desfetes com els partits contra Múrcia (3-2, amb un 0-2 a favor), Vila-real (4-3, amb un 0-2 de nou) o Còrdova (3-3, amb un 2-0 de cara als primers minuts).

L'acumulació d'experiències negatives fa inevitable que l'afició no haja sigut, ni de lluny, el jugador número 12 que s'esperava. No cal fixar-se massa per comprovar que el Collao ha deixat de ser eixe infern per als rivals del que presumíem. De fet, fa un parell d'anys que l'espenta i el soroll de les penyes ja no és la mateixa. A tot açò s'ha d'afegir la crispació que es respira al Collao. Com no podia ser d'altra forma, els jugadors tenen la seua part de culpa, però mai havia sentit tants insults ni tants xiulits, i no parlem dels gestos de menyspreu o els aplaudiments irònics.

Arribat aquest punt, és impossible continuar escrivint com si fóra un narrador neutral. Jo m'acuse i reconec que també sóc part activa d'eixa crispació creixent. Al partit contra el Còrdova vaig arribar a insultar a algú dels nostres jugadors, i vaig ser dels que corejaren el nom de Devesa després de les errades defensives de Pina. No puc fer una altra cosa que penedir-me i lamentar-ho, perquè jo no sóc així (o, millor dit, no vull ser així!). Em negue a comparar-me amb el veí de darrere, eixe que, de quan en quan, diu alguna paraula que no és insult. Per això dic fa temps -primer amb la boca tancada i després obertament- que la Segona A ens està portant més maldecaps que alegries.

Els jugadors poden tindre més o menys compromís personal amb el que representa el club, però es suposa que els seguidors, els socis, hem de defensar els interessos de la institució. Exemples com el del Saragossa, que ha fet del ¡Sí se puede! tota una declaració d'intencions; o l'Estudiantes de bàsquet que, tot i baixar per primera vegada a la Segona divisió, no van parar d'animar, em produeixen enveja (no sé si sana o de l'altra). Precisament, al partit de l'equip col·legial es podia llegir una frase que més o menys deia: "És molt fàcil ser de l'equip que sempre guanya". Si se'm permet concloure-la diré que, just al contrari, és molt difícil ser de l'equip que perd, que sovint decepciona. La dificultat, com els avantatges en el marcador, no és una cosa fàcil de gestionar, i ací està la proba.