El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Diego Fernández, Professor de Geografia i Història

Diego Fernández

De Sanus a Francés

La història no es repeteix, però darrerament, amb la política local, em sembla haver patit un déjà vu. Ara fa vint anys, el PSOE d’Alcoi es va fer l’…

La història no es repeteix, però darrerament, amb la política local, em sembla haver patit un déjà vu. Ara fa vint anys, el PSOE d’Alcoi es va fer l’harakiri. Després de vint anys amb algunes llums, i bona cosa d’ombres, els socialistes van preferir rendir Breda abans que compartir un nou projecte de ciutat amb l’esquerra alternativa.

De la mà de Zaplana i ‘los hombres que mueven Alcoy’ (així, en masculí i amb Y), Sanus va fer entrega de la vara de batlle a Peralta. Bé, en realitat, va regalar la vara, un quadre i les empreses públiques d’autobusos i de subministrament d’aigua potable.

El resultat és ben conegut, una dècada ominosa on la dreta va convertir la ciutat en un mercat persa, amb negocis ben profitosos per als amics. Tot estava en venda: la Canal per construir indústries o el que fora, Serelles per fer adossats, al bulevard una autopista, al Calderon un pou sense fons, a la Rosaleda un forat encara més gran i a l’Hospital d’Oliver una residència privada. D’aquella pols, no ho oblidem, venen aquests fangs.

Les picabaralles internes, i l’esperit rebel del poble d’Alcoi, van fer caure estrepitosament el darrer govern de Sedano. Semblava que, per fi, l’esquerra es
podria retrobar per construir un futur on els problemes reals de les veïnes i els veïns centraren l’acció de govern. Habitatge, benestar, ocupació, serveis públics, educació, sanitat, sostenibilitat, cultura... l’equació no és gens complicada.

Però alguna cosa té el tron de l’alcalde que els mortals no podrem mai arribar a entendre. Des de l’època dels faraons, els cabdills pateixen d’una obsessió megalòmana per deixar la seua petjada indeleble a l’urbanisme i per eixir a les fotos. Tant se val si es tracta d’un enorme celler sota la plaça o un carrer ple de càmeres, a un l’anomenen llotja i a l’altra smart. En realitat, no importa si a Rodes va un auditori, un parc tecnològic o continua sent un magatzem de bombes de la guerra civil, la qüestió es continuar retratant-se sota titulars cridaners.

Què més els hi dona si les cases del centre històric s’enfonsen? Posen un barracó a la plaça per 40.000 euros i són notícia arreu de l’Estat. A qui li importa que els joves, i els majors, hagen de pegar a fugir per buscar feina? Es disfressen de burgesos per donar-li la volta als ponts i asseguren estar promovent l’economia.

I quan es tracta de millorar la vida de les persones, d’assegurar que l’aigua potable no tornarà a estar contaminada després d’un temporal, de renovar els autobusos per no posar en perill els viatgers, és quan retorna el vell model del Sanus dimissionari. Francés deixa la seua responsabilitat en les mans i les butxaques de grans multinacionals. Exactament, el mateix model de l’hospital civil d’Oliver.

Potser haurem de convindre, com deia Marx, que hi ha esdeveniments que succeeixen dues vegades, “la primera com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa”. I que més prompte que tard, si no posem remei, tornarà la dreta, si és que no ho ha fet ja.