Dedicat als qui cremeu la Serra

Estic fart de raonar. Estic fart d'intentar comprendre i racionalitzar coses. És més, estic més que fart. I per això hui, que toca parlar del foc que crema des d'ahir el patrimoni de tots, pense fer-ho en un altre registre. Açò està dedicat a les persones que cremeu la muntanya, com un suggeriment al destí:

>

Quan la mort vinga a visitar-vos (que ho farà, com ho fa amb tots els humans) que comence pels dits. Els mateixos amb els que heu encés el foc. Que comence per les articulacions. Que poc a poc vagen desfent-se amb el més insuportable dels dolors. Després, que la corrupció es menge la carn de les vostres mans, com un suplici, com el resultat de la tortura més perfecta.

Una volta que la putrefacció de les mans siga com la de la vostra ànima, que la més lletja de les infeccions s'escampe pels vostres braços. Que camine per totes les cèl·lules, rebentant-les, fins arribar als colzes, fins arribar als muscles... i que d'ací mamprenga el camí cap el que hi haja del vostre cos. I que el mal siga i el sentiu com en el pitjor dels martiris.

I que la destrucció s'esgole lentament, pel coll, al cor i que puge amb calma fins el cap. Que tots els racons al seu pas es queden plens de misèria i olor de descomposició. I que ho sentiu. I que ho senten les rates que vos envolten. I que sentiu totes i cadascuna de les punxades de la tristesa. I que, alhora, pugueu vore-li els ulls a la Parca, mentre la lluentor de la seua falç vos buida a poc a poc els vostres.

I quan siga que de vosaltres només quede un toll de fem pudent, pugueu encara notar la més gran de les desesperacions... per a que tot s'acabe... però sentint-ho, sentint-ho bé. Que la més llarga de les malalties, la més penosa, la més humiliant, la més calmosa vos condemne ací i ara i per sempre i, si hi haguera, en una altra vida també.

Germán Llorca
Mirades d'ARA