Dia de la Glòria. Duc fatal no poder abraçar enguany el gloriero de la Penya del Bon Humor

Diu que s'anomena Miquel, i que és de Benilloba. Guarde com un tresor el "mechero" que em va regalar fa uns anys amb la seua foto i el lema: "Del Gloriero de la Penya del Bon Humor". Fa almenys 8 anys que quan li preguntem molts anys té (en perfecte alcoià allò de 'molts) ens respon que té 82.

De vegades me'l trobe pel carrer Sant Francesc o pel País Valencià, discret i amagat entre el personal, i li trac un somriure quan li dic fluixet quan passa pel meu costat allò de "Visca el Gloriero de la Penya del Bon Humor". A ell no li sedueix massa la fama ni els elogis... Sempre que no siga el Dia de la Glòria. Eixe diumenge és el vertader artista, el 'cabo' que mana. Adolescents que baixen per primera vegada a la Penya del Bon Humor al·lucinen amb aquest gloriero que un any va de Contrabandista i al següent de mig Realista.

Miquel, el gloriero de la Penya del Bon Humor és, eixe dia, el de la Glòria, un fenomen de masses, i tots es barallem per fer-se una foto amb ell.

Enguany porte molt malament açò que no hi haja dia de la Glòria. Els meus col·legues i la família saben que és el meu dia sagrat. Mai falla, ploga, neve o hi haja un sol de Justícia... el dia de la Glòria és especial.

Diumenge de Pasqua arribes fresquet perquè vens del confinament dels tres dies de la Setmana Santa i gaudeixes com un boig la Resurrecció. (Confinament?).

De fet és dels pocs dies que encara et costa dormir la nit d'abans pels nervis. Sempre ens desperten els xiulitets, i abans de huit, ja hem quedat els amics navarros a la Font de les Mosques per a, amb la llum nova de la Primavera, fer la primera xarradea entre abraçades i besades (Recordeu quan ens tocàvem?). A la filà tot és alegria, sembla que fa dos anys que no ens hem vist... i realment dos dies abans festejàvem el trofeu filaes de bàsquet.

Esmorzar de colesterol amb llonganisses, botifarres, coca en tomaca i faves tendres. Precís les faves tendres.

I d'allà ens embotim en la plaça de l'Ajuntament, on sonarà 'Jordiet' o 'El desitjat' i durant eixos minuts de silenci (un pasdoble de Julio Laporta o similar és capaç de fer callar milers de persones) agraeixes els esperits ser alcoià i poder gaudir d'eixos moments.

El matí avança i es calfa amb el poder al·lucinogen de l'herbero, que és medicinal i collit a les nostres serres. Res roín pot provocar, doncs. Arranca el Via-Crucis al que algú indeterminat em va iniciar allà pels inicis dels 90 i que des d'aleshores m'ha atrapat.

En cada estació cau un herbero, amb mesura i coneixement. I la galeteta Cuétara, ajuda a consolidar les herbes i la poció màgica que es consolida en sang.

En el Via-Crucis reconeixes gent que feia dècades que no trobaves. I el més curiós, xarres amb persones que... l'última vegada que vas veure fou allí, en eixe mateix lloc un any arrere.

La baixada cap al Casal és trepidant, i es resistim a entrar a la Penya del Bon Humor. Perquè saps que allí passen coses. I saps que és una dosi que es consumeix una vegada a l'any. I cal estar preparat, obrir ben bé els ulls i gaudir fins a l'últim instant. No es pot entrar atropellat ii excitat, perquè si és així, tot passarà com un esguit. Calma, calma... la Penya

El Bon Humor

És un dels últims reductes d'aquelles societats obreres del segle passat, o de fa dos. Abans estava en un carreró que ara no existeix. I era genial, minúscul, un lloc ideal per a fer proves de càrrega (com els camions que posen als ponts per saber si suporten el pes). Només hi havia una porta i s'incomplien totes les lleis de la Física. Capacitat, pes, gravetat... Feien les millors taretes del món. I el que és millor, qui allà entrava, no pagava els biri-biris ni els herberos. Estava tot pagat.

Ara, en la 'nova seu' passa una cosa pareguda. Pots fer-te un herberet debades, però hi ha tanta gent... que és difícil arribar a la barra. No obstant això, la marxa que hi ha ahí dins és difícil de narrar. Al pati, i dins. Música enllaunada però reforçada per una percussió impecable i arriscada. Allò és un museu amb fotos, cartells, il.lustracions....

Quan eixes de la Penya pateixes una xicoteta crisi, perquè el millor del dia.. quasi que ja ha passat. Però sempre hi ha més sorpreses. El local de Sant Valor, el 'Metaliste' i algun baix comercial que s'obri i t'absorbeix. I de sobte hi ha una festa amb cent persones... En fi, que en la Filà Judios sempre ens tiren perquè arribem tard i han de preparar el vermut. Així que anem al Nou Manila (sempre està l'amic Delfín, amb Julio Laporta (el net) i CIA)  i  anem a altres bars que es compliquen... Així progressa el Via-Crucis fins que tots plegats ens reunim en la Plaça de Dins per a... atenció, fer-se la primera mentireta de l'any que ens senta horriblement fatal.

Serà qüestió de veure arribar de nou la Glòria, acompanyar els glorieros a la filà i degustar -encara amb les llonganisses pegant voltes per l'estómac- un bon dinarot que enganxarà amb la mona, l'entradeta... bla, bla bla...

Preciós, únic. Pero enguany, enguany duc fatal allí de no poder abraçar el gloriero de la Penya del Bon Humor, i als meus estimats Navarros, Benimerins, Muntanyesos... Vindran temps millors...

Natxo Lara Jornet