Dins la foscor, llums

No. No parlaré sobre la guerra. Estic indignat com el que més. Em sent impotent, colèric, enutjat, irat i un munt més d’adjectius que acaben en “-at”. Com cadascú de vosaltres em pregunte diàriament com pot ser que els humans continuem cometent aquestes atrocitats. I arribe a una conclusió. Estem sonats, què hi farem! A més, crec que la meua veu respecte a allò que està succeint a l’est d’Europa (i també a Afganistan, Síria, i d’altres indrets) no seria una veu erudita perquè, desafortunadament, desconec totalment els interessos fratricides russos i els vincles que manté actualment amb tots els integrants exsoviètics. Tota aquesta teranyina feixuga entre aquests territoris, tots ells diversos però històricament agermanats, té els seus entramats. I és en aquest àmbit on manque de desconeixement i, per tant, és difícil opinar. Per a això estan els experts historiadors i geopolítics.

Ara bé, en aquest espai on puc expressar-me lliurement, m’agradaria, sobretot, fer visible la cara més amable de la nostra condició. Com resa el títol d’aquest article, les notícies diàries esdevenen aterridores, fosques i desagradables. Però, de tant en tant, dins aquesta tenebra hi ha fanalets de llum afectuosos. I aquestes pinzellades balsàmiques provoquen que agafe el llit cada nit amb unes quantes gotes d’esperança.

I començaré parlant de l’Olga Raurell, una jove catalana que fa bona aquella frase de qui té un amic, té un tresor. La família de l’Olga rep, cada estiu, la visita de l’Ala i la Dasha, dues joves ucraïneses òrfenes que viatgen a Espanya en la recerca d’estima i de desconnexió d’una infantesa terrible. Aquesta situació penosa s’ha fet més crua a conseqüència de la guerra i, davant el crit d’auxili de les germanes ucraïneses, l’Olga no ho ha dubtat. Amb la seua parella, han agafat un vol a Viena, han llogat un cotxe que els ha portat per Àustria i Eslovàquia, i han esperat pacientment en la frontera fins que han pogut retrobar-se amb les dissortades germanes, les quals, penosament, havien pogut arribar a aquest indret en condicions infrahumanes. Ara les acolliran en la llar catalana una llarga temporada. Qui sap si per sempre.

En totes aquestes situacions dramàtiques sempre ens hem de fixar en aquests herois anònims, els quals admire profundament. Recorde també la història commovedora que vaig llegir de la mà de Dave Eggers, en la novel·la biogràfica Zeitoun. El jove humil Abdulrahman Zeitoun, nascut a Síria i resident a Nova Orleans, no va abandonar la ciutat en plena tempesta Katrina i es va dedicar a recórrer els carrers destrossats i inundats en una vella canoa per rescatar persones atrapades i alimentar gossos famèlics. I qui no recorda el jove gallec Ignacio Echevarria que, davant l’atemptat terrorista de Londres el juny del 2017 i abillat únicament amb un monopatí, no va dubtar a enfrontar-se amb els terroristes per tal de defensar diverses persones que estaven patint diversos apunyalaments en cadena. Malauradament, aquest últim cas va tindre un dolorós final.

No oferiré més exemples de proeses alliçonadores. Aquests tres exemples paradigmàtics de la solidaritat humana, per sort, no són únics i aïllats. Ara bé, conclourè l’article fent referència a un conte d’Isabel-Clara Simó, “L’informe”, inclòs dins la compilació Homes (2010). En ell, uns extraterrestres aterren al nostre planeta amb un objectiu: analitzar el comportament humà. Aquesta visió humorística externa de la nostra condició fa que la crítica esdevinga mordaç i molt àcida. De fet, no entenen com els humans diem unes coses i fem unes altres; com portem submisament altres éssers vius nugats pel carrer; com un gènere, el masculí, maltracta un altre, el femení, per mostrar la seua superioritat quan, en realitat, aquell superior deuria ser el femení, ja que té el poder de crear nous éssers vius; com es passem la nostra vida adorant déus de diversa índole sense acceptar altres que són semblants; i, sobretot, com ens aniquilem i ens destruïm per ocupar territoris aliens quan tenim sobradament amb el nostre propi. Sincerament, crec que aquests extraterrestres han arribat a la mateixa conclusió que citava en l’inici de l’escrit. Estem sonats! És per això que els investigadors alienígenes abandonen el nostre planeta a corre-cuita i sense mirar arrere.