El color del record

Per molt lluny que estem, allò que considerem nostre, està dins de nosaltres, bategant junt a la resta de les nostres arrels. Els nostres, la nostra vida quotidiana, la nostra terra són coses fonamentals sense les quals, a hores d'ara no seriem res. La meua serra havia perdut la lluita contra l'ésser humà, un ésser malvat que havia decidit sense cap tipus de consideració acabar amb part de la meua vida. La notícia de l'incendi cremava les meues entranyes al mateix temps que la serra anava consumin-se. Un estimat mestre de la nova universitat, explicava amb dedicació com aquells intel·lectuals que formaren part del moviment modernista, reivindicaven allò regional d'Espanya, la història anònima front als grans esdeveniments, les dates de les lluites, de les pèrdues de les colònies. Allò que demanaven els modernistes, era fer pública la història d'una Espanya negra, consumida per la pobresa, pel desastre, per la fam. Molt amablement, aquest nou mestre, ens demanà que buscarem dins de nosaltres allò que formava part de la nostra vida anònima i que ho intentarem reflectir en un dibuix. Tot allò que acudia a la meua ment era negre. Tristor, ràbia, impotència. Reflexat al paper va quedar el que sentia. Un paisatge desolador centrava l'atenció d'aquell full que havia sigut blanc. La meua terra era negra, igual que el que jo sentia. Però, ara, havia deixat de ser anònima per convertir-se en una data important, una data que tothom tindrà marcada en el seu record, en el calaix de les dates que vols oblidar i que t'agradaria que no haguera passat mai. L'ésser humà havia aconseguit transformar un paisatge en un sentiment col·lectiu, un sentiment gris, com aquells que els modernistes intentaven reflectir als seus escrits, als seus quadres i, en consecuéncia, al seu estat d'ànim.

Darío de Regoyos pintava quadres amb naturalesa negra, grans depressions de colors i pinzellades que més es semblaven esbossos. D'aquesta manera aconseguia reflectir el sentiment de tristesa, de foscor cap a la seua terra. Avui, si ens deixaren dibuixar, tots realitzaríem quadres semblants als de Regoyos, on tot és negre, on la nostra foscor interior queda reflectida. I es que, estimats companys de tristesa, si observem el paisatge desolador que tenim, algú tindria ganes d'utilitzar el color?

Quan pense en el moment de tornar, de possar-me cara a cara amb la terra que fa unes setmanes vaig deixar i que a hores d'ara, res te a veure, no puc fer-me a la idea de que hauré de canviar el color de les imatges que guardava en el record.

OLGA PLA