El mestre passa a alumne

El passat dimecres 5 de març tenia una cita musical molt important que no podia perdre’m. Tocava un exalumne que el recordava com un dels alumnes amb més ganes d’aprendre que he tingut i unes inquietuds musicals fora del que s’anomena normal. Sempre amb ansies d’aprendre i brillantor als ulls.

Quan vaig arribar a la sala prou temps abans, com sempre tinc per costum, em va rebre sa mare amb un somriure molt gran i em va dir: "Pau s’alegrarà moltíssim de què hages vingut.” Vaig passar a la sala i vaig seure a la butaca metre veia la gent entrant, alguns coneguts, altres no, amb el programa a la mà i rellegint les notes del mateix.

Xaloq, Xaloq. Voldrà dir alguna cosa?, no sé què vol dir exactament. Serà només el nom del grup? Tindrà algun significat?

De sobte s’apaga la música de sala i apareixen cinc músics a l’escenari…perdó, cinc músics no, cinc artistas, i comencen a fer màgia.

Brolla del meu cor un sentiment d’orgullI, I per què no? Alguna que altra llagrimeta quan t’emociona el que estàs escoltant.

I què és el que estava escoltant? Doncs justament allò que s’ha dit moltíssimes vegades de la música, allò que no es pot descriure en paraules.

Era nou, fresc, original, sense etiquetes. Com molt bé va descriure Pau Jordà a l’escenari, la seua música és com la vida, de vegades sona bé, de vegades ha de sonar mal.

Entre este sentiment d’emoció, orgull, benestar i plaer, u s'adona que el temps passa i que el que era professor té tantes coses per agrair el seu alumne.

L’alumne ensenya al professor com s'eliminen les fronteres, com es fonen les etiquetes de la música i només queda parlar de música bona o roín. I només queda donar a Xaloq les gràcies per una música pròpia del segle XXI.

Gràcies, Xaloq, gràcies, Pau, ara ets tu el mestre. M’heu ensenyat moltes coses al concert de hui i tint tant per a aprendre de vosaltres.