El meu col·legi o la memòria esborrada

Clar que d'això  fa més de quaranta anys i eren altres temps. Pel meu col·legi hauran passat milers de xiquets i xiquetes que hui en dia la gran majoria seran pares d'altres xiquets i xiquetes als quals no els podran dir  mai això de: "mira, fill a eixe col·legi anava el pare  quan era xicotet" perquè senzillament no hi ha col·legi, l'especulació l ha esborrat del mapa. També pense que als  seus professors  se'ls encollirà el cor al veure allò que 'ha ocorregut amb el seu lloc de treball durant anys, encara que molts d'ells ja hagen mort, desgraciadament. Sense anar mes lluny, a mi encara em va donar  classe, uns pocs anys abans  de jubilar-se,  l'escriptor  Jordi Valor i Serra del que recorde la seua bondat i paciència amb unes criatures tan inquietes com érem en aquells anys. En esta menció  de  Jordi Valor voldria incloure a  tots els professors que vam tindre i que amb el seu esforç van aconseguir ajudar-nos en el nostre creixement I en els nostres coneixements.  Han endevinat  de quin col·legi estic parlant,?  És tracta de La Uxola.

La frase tan empleada últimament de  " Això només passa a Espanya " és real. Se m'ocorren moltes maneres de reconvertir el col·legi. Podria haver sigut una àmplia i sol·licitada guarderia municipal  o una gran biblioteca per al barri, o un centre social per als veïns dels barris de Santa Rosa I l'Eixample , necessitats d'espais públics. També podria haver sigut un poliesportiu amb gimnàs, o tal vegada una piscina municipal com la que antigament disfrutàvem en el Barranquet de Soler. Inclús podia haver sigut tot açò al mateix temps i haguera sobrat espai.

 Molts recordarem les botelletes de llet que ens donaven en el pati davall dels arcs per a ajudar-nos en el nostre creixement o les llargues cues formant en el pati a totes hores. I els "verdugos" de colors variats els recordeu, era eixa prenda de llana generalment teixida per les mares que només deixava veure els ulls dels xiquets i que ens produïa un gran picor en el cap.
 
Ningú  s'adona  que en els  corredors de la meua escola hi ha hagut besos adolescents  per a descobrir l'amor per primera vegada, ploreres desconsolades per notes no esperades, ràbia continguda per castics immerescuts: hi havia vida!  D'eixes aules hauran sorgit matrimonis, amistats que quaranta anys després encara perduren: esborrar el col·legi és esborrar tot això! Tot per a convertir-ho en plantes fredes de formigó  plenes de cotxes o  pitjor: en plantes buides per no vendre les places d'aparcament.

Espere que la Uxola no siga la Rosaleda-2,  convertit en un viver ple de cussiols de totes  formes i  grandàries, que ara diuen tornaran remodelar  amb els nostres diners perquè un altre  s'em porte els beneficis.

En altres llocs del món davant del l'enderrocament d'un col·legi públic per a construir  un pàrquing privat s'hagueren fet manifestacions, tancaments de veïns, pancartes en les vivendes circumdants, reunions en els barris,  recollida de firmes per paralitzar  el projecte. Ací, res  de res, ni fred ni calor, zero graus.

Jo entenc les dificultats per a aparcar prop del mercat, però es podia haver fet el pàrquing en el pati i haver conservat l'edifici de l'escola.  És més:"" amb un par"  quan es va rehabilitar el mercat de Sant Roc s'havia d'haver fet un