(EL) Silenci del teatre

“L’oroneta” ens conta la història d’una professora de música que, després de moltes reticències, accedeix a impartir classes a un jove inexpert (i bastant desafinat) que vol interpretar una cançó amb molt de significat, “L’oroneta”, en el presumpte homenatge fúnebre a sa mare.

D’aquest plantejament podrien eixir moltes històries: una comèdia romàntica seguint l’estela d’“El graduado” (Mike Nichols, 1967); una tragicomèdia negra com tan sols Martin McDonagh sap fer; un melodrama lacrimogen amb xiquets amb càncer pel mig... Però no.

El dramaturg i guionista català Guillem Clua (una de les figures més rellevants del panorama teatral actual; famós per l’adaptació a Netflix de la seua obra “Smiley”) decideix agafar un altre camí per contar-nos aquesta història. Un camí ple d’esbarzers on la senda encara no està del tot traçada o, més bé, resta ignorada.

La gènesi d’aquest argument cal buscar-lo en l’atemptat del 2016 a la discoteca Pulse d’Orlando (EUA), on foren assassinades 49 persones. No obstant això, l’obra no ens parla de l’atemptat en si mateix, sinó de la reacció posterior. Molts nord-americans, lluny de condemnar l’atemptat, el van aplaudir; i bona part dels polítics va preferir passar de puntelletes sobre el tema. El problema eren les víctimes. La “classe” de víctimes. Si l’atemptat s’haguera produït en qualsevol altre lloc, no hi haguera hagut cap problema, però... Xe, era precís en una “discoteca de maricons”?

A mesura que avança la trama, anem descobrint com aquest fet tràgic va sentenciar la vida dels dos protagonistes. Ella (Pilar Almeria) va perdre un fill, ell (Bruno Tamarit) el seu nuvi. Una pèrdua que, en realitat, és compartida: el fill i el nuvi són la mateixa persona.

L’obra ens parla de moltes coses: com gestionar el dolor, com (sobre)viure a la culpa o les diferents disfresses que adopta la mentida. Que tranquil i calentet es viu dintre de la mentida, veritat? L’alumne no és qui diu ser, la professora adopta noves identitats per a evitar ser reconeguda i, a més a més, s’(auto)enganya respecte a la identitat sexual del seu fill; qui, per cert, també va viure tota la seua vida sota una gran mentida: la negació de si mateix.

Pilar Almeria encarna Amèlia, la professora de cant; un personatge complex i contradictori amb una llarga autovia de matisos per la qual la intèrpret alcoiana transita amb una facilitat portentosa. De fet, els millors moments de la seua interpretació són aquells en què aconsegueix crear (EL) silenci entre el públic.

És evident que ha d’haver-hi silenci al teatre. Un silenci respectuós. El mateix que ha d’haver-hi a una exposició, una església o un funeral. Un silenci que, de tant en tant, es trenca per les rialles o els aplaudiments del públic quan un actor fa mutis pel fòrum (ja siga perquè els ha encantat la seua interpretació o perquè s’alegren que se’n vaja).

El silenci que inspira Almeria, en canvi, no és un silenci respectuós; és un silenci fred, tens i dolorós; d’aquells que paralitzen el temps. Un llarg i terrorífic silenci en el qual ha viscut submergit aquest personatge els darrers anys. Almeria seu, resta quieta, es cobreix el rostre amb les mans. No diu res, no fa res... però ho fa tot. El seu és un silenci que vessa milers de paraules.

El seu company d’escena, Bruno Tamarit, té la difícil tasca d’enfrontar-se a una Almeria descomunal. I passa la prova. I tant que la passa! Des de la fragilitat, construeix un personatge esquinçat pel dolor que, no obstant això, ha d’ocultar tot allò que sent; caminant sempre sobre la fràgil corda que separa l’amor de l’odi. Una corda que, de vegades, és massa fina.

En ambdós casos, Almeria i Tamarit demostren una gran habilitat per a no caure en la sensibleria de la típica TV Movie germanosueca i passen tranquil·lament de la tragèdia a la comèdia (sí, sí, també hi ha lloc per a les rialles, només cal parar esment al moment en què mengen galetes).

Les situacions dramàtiques arriben a tal punt d’intensitat que cal destensar amb, anem a dir, eixides humorístiques. El públic necessita riure. Els personatges també. A més, fer comèdia no és fàcil, fer drama tampoc, però fer les dues coses alhora i, a més a més, amb tanta facilitat i sense trair l’essència del text, és realment impressionant. Un encert dels actors que no s’entén sense la direcció sempre precisa i quirúrgica de Joan Peris. No vull oblidar, però, la manera tan subtil i efectiva d’il·luminar de Jordi Carcelen.

Com a cloenda, he de dir que l’aplaudiment final, amb tot el públic dempeus entre crits de “bravo”, és de tot menys silenciós.