El Tio Caram. 3a i última part (el gosset)

Si vols seguir el fil complet d'aquesta història:

El Tio Caram. 1a Part (1850-1930)
El Tio Caram. 2a Part (el burret)

...però un dia, no sé quina de les dos, no trobava el rellotge de polsera d'or al calaix de la còmoda. Ja està!, el xicon mos l'ha agarrat! (suposa jo que diria) Jo ja t'ho dia mare; no et fies de l'aigua mansa! Eixa xiquet amb careta de sant jordiet, tan menut, passa massa temps ací; enviem-lo a sa casa si no trau el rellotge i si el trau, a la llanderia a picar marbre! (que pijes deurien ser senyor!).

Després de sacsejar i d'interrogar prou les tres dones al meu pare per a que traguera el rellotge d'or, la dona i les filles de Caram no ho aconseguiren i van enviar l'avís per dir-los als meus avis el que havia passat i plorant molt l'enviaren a casa. En una família tan pobra com aquesta, era el pitjor que els podia passar; si és que els podia passar alguna cosa més. Quina vergonya!, a més en casa del Tio Caram... els va caure el món damunt! I gràcies encara a la meua besàvia Guillermina, sogra del meu avi, que estava boja pel seu nét Pepet; que no va permetre que son pare el matara, ja que volia tirar-lo pel balcó (igual com va fer el Michael Jackson amb el seu xiquet un poc abans de morir... te'n recordes, Mari? i tot perquè no parava de plorar quan encara era de bolquerets).

La culpa seria, segur, de la meua àvia pobreta... entre l'home i la mare, devia estar anul·lada tota la vida (com tantes i tantes dones encara). De ben cert que el meu avi era un tros d'animal quan, juntament amb altres treballadors, estava començant a organitzar el Partit Socialista en Alcoi al carrer Sant Maure, 2. Anys després es va ficar més burro encara... quant es clavaren allà, precisament, els del cap arrapat de la Falange Española i de las JONS acabada la guerra civil i quan, a més a més, li feren pagar una altra vegada la casa on vivia l'avi Vicent Ribes, conegut per Hòsties a tot arreu, tant de xicotet en les pedreres de Sant Cristòfol, com quan acompanyava a son pare, com quan també de major estava en la fàbrica dels Pascualets; per com arreglava tots els acomiadaments dels companys en vagua. L'empresari li va dir: Hòsties!!, ací en sobrem un dels dos; així que agafa el teler que vulgues i ves-te'n, que no vull veure't més! (també li deien allò de les hòsties perque sempre estava cagant-se en l'hòstia consagrada).

...llavors, la besàvia Guillermina, que els ovaris no els tenia tampoc només per ovular, com no podia ser d'una altra manera, tenia la clau del pastador, i quan per la nit no podia adormir-se per la fam que passava el seu nét preferit, li donava un rosegó dels que tenia amagats sota clau. És que es passava molta fam i fred llavors en Alcoy su pueblo modernista. Turist info conservator súper güay i xaxi ahora.

I ara ve el millor! van passar més de quinze dies quan una de les filles perfumades, suposarem que pintant-se les ungles, que li va vindre tot al cap i s'adonà que feia més d'un mes que havia portat el rellotge d'or al rellotger per a que li l'ajustaren, i no se n'havia recordat de replegar-lo, encara que fora d'or. Llavors els rellotges no tenien la precisió d'ara i s'avançaven o retardaven contínuament pel canvi de la temperatura tan sols, encara que els donaren corda tots els dies.

La dona del Tio Caram ho comunicà d‘immediat a la família en un avís disculpant-se i avisant de que ja podia tornar mon pare a sa casa. Mon pare va tornar, sí; però de la mà de la seua àvia Guillermina per a demanar comptes com de costum llavors passava entre els alcoians! (Ja saps, Mari, que el volia com a la nineta dels seus ulls a aquet nét en concret i era tan menudet, el segon de sis amb una geperudeta inclosa i un altre que es despenyaria temps després al Barranc del Cinc). I pel fet injust ocorregut i sobre tot per la indefensió, a Guillermina se li havia quedat dins el verí i per a poder-lo traure, com no hi havien psicòlogues bones com tu Mari, que la orientaren a tindre una actitud positiva en la vida, doncs va improvisar i agafà al nét i el va dur de la mà a casa del Tio Caram.

La veritat, em consta que es disculparen com van saber i poder les xiques i la mare i insistiren en que es podia quedar ja a berenar! Però a la besàvia ni li feia efecte el romanticisme de l'època utilitzat per a castrar a les dones a casa segons diuen ara, ni l'intent dels capellans de marcar-los el comportament sumís que havien d'adoptar como toda buena mujer honrada -menys la de San Josep clar! (que menuda rècua es va endur, segons Pepet l'aprenentet)-.

En fi, quan les xiques li obriren la porta a Guillermina, que ja estava calenteta des de feia una mes, es ficà com un bou! i els va dir a les dos el que un porc no pot sentir... i perquè va eixir la mare a temps disculpant-se i elles s'en van entrar corrent dins del pis, que si no, la idea més positiva que tenia al cap l'àvia del meu pare era la d'agafar-les pel topí per a despentinar-les i arrapar-los la cara a les dos, clar! Per a acabar, li va dir a la mare, que ja estava darrere la porta aguaitant i protegin-les: "Abans ens morim de fam tots, que el meu Pepet torna a posar els peus en esta casa... Però que s'havien pensat estes merdoses! de merda!! I de mitja capeta!". I el meu pare allà present, pensant ja que eixe dia tampoc berenaria, s'agafava de la mà de l'àvia sense soltar-la per a res del món amb, com diries tu, una síndrome d'ansietat descontrolada.

(...)

El Tio Caram era repúblicà, com no!, per les seues tendències socials, demòcrates i liberals; però no liberals com les dels peperos i peperes d'ara que són uns golfistas-depredators-termineitors... amb molts pecats originals. L'home, una llàstima, no va poder gaudir dels sis anys de llibertat republicana, ja que va morir en 1930 quan tragueren democràticament a Alfonso XIII, l'avi d'aquest Rei nostre, amb les maletes per davant plenes del que va poder traure per apropiació indeguda dels fosfats en la guerra del Rif. I els van dir al Rei, a la família, als cortesans i cortesanes, que no tornaren mai més! I ho va dir tothom per sufragi universal! No ho oblideu mai!

(Mari, com és una patidora i, com totes les dones, un poc xafardera, em preguntà llavors, que què havia sigut de mon pare menudet després de ser l'aprenentet de Caram). Uiii!, li dic, quina pregunta! Una intensa i activa joventut, ja la voldries tu, jo i la teua ONG de psicòlegs i psicòlogues sense fronteres!!! Intentaré dir-te només el més important, molt breument, la resta queda per a la teua imaginació en funció l'educació rebuda, Mari, perquè la imaginació és el que et fiquen al cervell de nano i res més!! Als 6 anys de morir Caram, Pepe ja