Escriure per al món

Intuïa que aquesta novel·la em depararia sorpreses molt grates, entre d’altres raons perquè està editada per una de les editorials catalanes més professionals que podem trobar hui en dia en les nostres llibreries, Periscopi. I en darrer lloc, perquè, després de llegir l’argument a la portada, augurava una trama psicològica de grans dimensions. La novel·la en qüestió s’anomena El llibre blau de Nebo,

 redactada per l’escriptora gal·lesa Manon Steffan Ros.

Sense fer espòiler, comentaré que la trama gira al voltant de les observacions que una mare i un fill plasmen en un diari, després d’experimentar una nova realitat que els assetja: la supervivència i l’aïllament en un petit indret de Gal·les, després de ser víctimes d’una catàstrofe nuclear. Sembla que ningú haja superat el núvol tòxic que va irrompre en les seues vides, tret d’ells dos. I és per això, que el jove Siôn li proposa a sa mare redactar aquesta mena de diari per a la posteritat. Segons estic redactant aquest paràgraf, em venen a la ment pinzellades d’un dels grans clàssics de la nostra literatura que, sovint, oferisc com a lectura als meus alumnes, el Mecanoscrit de segon origen, del gran Manuel de Pedrolo. Oi que s’assemblen?

Doncs bé, començaré dient que, en primer lloc, m’ha sorprès trobar-me amb una novel·la tan actual que, al més pur estil profètic Nostradamus, tracta l’assumpte de l’amenaça nuclear molt abans fins i tot de conèixer la pròpia escriptora la situació bèl·lica que s’esdevé a l’est d’Europa, amb la consegüent intimidació russa de pitjar el famós botó roig, tan temible arreu del món. La veritat, esborrona només de pensar que eixa destrucció tan abominable pot estar causada per les mans humanes.

Però hi ha un segon aspecte tractat a la novel·la que m’ha emocionat de manera sincera. La mare, la Rowenna, veient el perill que els assotava, i aconsellada pels veïns Thorpe, viatja en cotxe a la ciutat més propera, ja devastada, per tal d’abillar-se d’aliments per a una llarga temporada on romandran en una mena de búnquer. En aquesta ciutat enderrocada plena de runes, la Rowenna pren una última decisió: assalta la biblioteca i arrambla amb tots els llibres que li caben al maleter del cotxe. Quan torna a la seua casa, el senyor Thorpe veu la pila de llibres i li comenta: “M’imagino que per instint salva allò que corre més risc de perdre”. A la Rowenna li sembla una reflexió enigmàtica i li pregunta a l’home per què ho diu. El mateix Thorpe li contesta que no són els llibres allò que pretén conservar, sinó la llengua materna, ja que tots eixos manuscrits estan redactats en gal·lès, i ho ha fet per impuls. Totalment deliciós!

Al mateix moment que llegia aquests paraules de la Rowenna, he aturat la lectura i he recorregut a les xarxes per saber-ne més, de l’autora gal·lesa Manon Steffan Ros. He investigat que és una escriptora militant que sempre escriu en la seua llengua materna, la gal·lesa, freqüentment amenaçada per la daga mortal de la gegantina anglesa. I en això, un gran amic, company de professió i d’idees, el Raül Morillas, m’etiqueta en les xarxes socials compartint una confessió d’Isabel-Clara Simó en una de les nombroses entrevistes que li van realitzar. En ella, totalment commoguda, l’alcoiana manifestava els esclats de llàgrimes i d’emocions que va experimentar la primera vegada que va crear un escrit en la seua llengua materna: el català, després de pensar en la infantesa que era una llengua que no existia gràficament. I que, a partir d’aleshores, per sempre més escriuria en eixa mateixa llengua. Quina connexió entre totes dues autores! Això sí que és màgia.

D’això es tracta. De no oblidar ni abandonar la llengua en la qual ens hem criat. De ser fidel a ella i de sentir-nos arrecerats. Però alhora, cal dotar-la d’internacionalitat, de no cenyir-la a l’àmbit familiar i amical, sinó de donar-li prestigi, cultura, expansió perquè s’ho mereix, després de tants anys i segles de silenci i restriccions. Ara, més que mai!