Espai cultural: Nostàlgia

Ambdós d'una estètica semblant a l'estil de la ciutat dels gratacels dels anys esmentats anteriorment. El recordatori em va servir per a sentir nostàlgia, per una banda, del patrimoni que hem anat abandonat, i indignar-me profundament per aquestes pèrdues, amb la complicitat dels governs municipals de l'època, i pràcticament amb la indiferència de la majoria del ciutadans i ciutadanes alcoians-nes, que, de segur es meravellarien, no obstant això sí, pel que hi ha a la zona de Broadway.

Alcoi no ha estat immune, potser amb menys crueltat que a altres ciutats, però també, a l'acció de l'especulació urbanística, i en els recents anys amb la mateixa insensibilitat que a la resta dels nuclis urbans més devastats pels disbarats urbanístics. Exemples rellevants en tenim de manera destacable en el bloc arquitectònic que s'alça per damunt del pont de Sant Jordi, en la destrossa d'edificis històrics del casc antic de la nostra ciutat, en l'abrupte concepte urbanístic que està aplicant-se a l'entrada d'Alcoi per la Zona Nord, amb carrers estrets, edificis alts per a l'escassa amplària del carrer; el parc de la Rosaleda, etc.

Resulta lamentable que una ciutat, que ha estat referent d'atracció pel seu patrimoni i urbanístic i arquitectònic, vaja perdent poc a poc icones emblemàtiques d'aquest esplèndid marc, que la estan convertint, per altra banda, en una més de la grisor urbanística que ens envolta. I tot amb la irresponsabilitat d'alguns polítics, que tenen nom i partit, i la desídia de la majoria dels ciutadans i ciutadanes. I això que aquests del PP la volen singularitzar com a ciutat turística. Per cert, una família alemanya em deia l'altre dia que com havíem tolerat l'atropellament al pont de Sant Jordi per eixos blocs arquitectònics desgavellats que estan construint-se per sota del pont. Que Déu ens agafe confessats.

I en aquest pensament anàvem treballant, quan ens trobarem amb dues exposicions que feliçment em varen sorprendre. Una en el Centre Municipal de Cultura, la de l'escultora Vanesa Mariño, i l'altra, la del pintor Xavier Carbonell, en el Centre Ovidi Montllor.

Vanesa Mariño és bàsicament una jove escultora alcoiana( Alcoi, 1987) que realitza i anuncia una obra interessant, conceptualment identificada amb la femineïtat i formalment amb unes formes femenines nues, semblants a la mateixa rodonesa i simbolisme d'eixes Venus prehistòriques que també eren un culte al poder de la femineïtat per assolir sentiments i, sobretot, creació social.

El títol de la mostra ajuda força a la interpretació i comprensió de l'obra. És Intimidad Liberada, doncs a través del nu es descobreix la natura alliberada, desfeta de retòriques i convencions socials, i coimplicada amb els sentiments més autèntics i verídics. El ser en el món de la dona es converteix en ser per a l'objecte estètic, entés aquest com gaudiment i reflexió. Mostra també gravats i unes fotografies, també de nus femenins amb textos inscrits sobre el cos, de caire conceptual, que per a mi reforcen la seua qualitat.

Vanesa té, encara, un camí per arribar a la maduresa, però intueix, si el procés no es desvirtua, un esperançador futur. Invite, doncs, a que la gent visite aquesta mostra. Estarà fins el dia 3 de maig.

My Son Can Do it,too ( El meu fill pot fer-ho també), és el text amb el que presenta la seua exposició el pintor alcoià Xavier