Esther Ferrándiz: “Els xicotets comerços són els que més intenten col·laborar”

J.L.E. Enguany hi ha menys festers que l'any passat?
E.F. No, el nombre s'ha mantingut al llarg dels tres anys que portem a la Federació. Ha variat, però molt poquet. Estem en torn als mil festers, sense arribar, però rondant.

J.L.E. S'han reduït les quotes, o la gent continua pagant el mateix?
E.F. No és només que no s' hagen mantés: és que hi ha filaes que les han pujat. La gent intenta reservar els diners per a la Festa.

J.L.E. Pensa que a Xixona es nota la crisi?
E.F. En un principi no la notem. Es nota al carrer, perquè no ix la gent a sopar, o  passejar com abans, però el nombre de festers s'aguanta. Fins la setmana de Festes, no ve gent de fora. Els caps de setmana dels soparets no s'ix tant, i així i ha diners per als tres dies principals.

J.L.E. I a la Federació?
E.F. Si abans rebíem, ara rebem, però potser un poquet menys. Això sí: els anunciants del llibre de Festes s'han mantingut, i eixe és el nostre principal suport. Mantenim sempre els mateixos preus des del 2006, i intentem que es queden. Els comerciants més xicotets són els que més intenten col·laborar amb el llibre i amb la Festa, tot i que vagen estrets de diners. Això es nota: són les festes del poble, i tothom té veu al llibre de Festes, i volen participar d'alguna manera.

J.L.E. Hi ha filaes que no desfilen alguns caps de setmana, per equiparar el pressupost, no?
E.F. Sí, moltes no ixen un soparet, i a vegades és pels sopars dels capitans o per descansar, però sempre hi ha alguna cosa que fer, tot i que no isquen.

J.L.E. Què s'ha de fer amb els canvis que demanen els festers sobre la processió i altres actes?
E.F. Nosaltres no podem fer res amb això sense una proposta formal de les filaes. A més, hauria de ser aprovat a un ple de l'Ajuntament, perquè és un acte oficial de Xixona. Moltes vegades, els canvis es fan des de les filaes, però les festes són una tradició i els canvis són molt limitats. Canviem els actes que es fan al llarg de la setmana festera, i poc més podem fer, més enllà de donar importància a tots els actes i engalanar-los el millor possible.

J.L.E. Podria ser presidenta sense ser festera abans?
E.F. No, és molt difícil. Per a qualsevol càrrec seria molt difícil. Has de viure la Festa, has de treballar amb il·lusió totes eixes hores que lleves de la teua vida personal, familiar... Et gites tard, fas molta feina, has d'encarregar-te de qualsevol coseta, tot i que t'ajuden. No es pot desenvolupar cap càrrec sense amor per la Festa. I la recompensa és sempre la mateixa: la satisfacció personal.

J.L.E. Al seu cas es fàcil: vostè es de família festera.
E.F. Sí, sóc de família festera, però em costa molt. Per començar, per ser dona, i això, per a la gent major, estava molt mal mirat. A casa em van ajudar, però per altra banda pensaven que seria difícil, per la meua joventut i per ser dona. Va haver filaes a les quals la gent major -i no tant major- pensà que una ona no podia estar al capdavant d'una federació de festes, que només estàvem per planxar els trages i per fer el putxero del dia de l'Entrà. Ara ha canviat totalment. Eixa era la por que havia, que la gent em rebutjara o que em diguera coses, però tot ha eixit bé. Vius la Festa. Hem tingut molta sort amb la Junta i la gent del costat. Sóc dona i puc representar, però no sóc jo només: som un equip.

Aqesta entrevista forma part d'un especial per FESTES DE XIXONA