Fidelitat

Ho dic a ple pulmó. De fet, he considerat titular aquest article així perquè crec que mai cap aspecte no material, ni tangible, com són les ones radiofòniques, podrien demostrar tanta fidelitat cap a nosaltres. No creieu?

No podria recordar la meua infantesa, joventut i maduresa sense la companyia, sempre incondicional, de la ràdio, ja siga en mode transistor, minicadena, de cotxe, de cuina, d’ordinador o, fins i tot, en emissores dins la televisió. Vinc d’una família d’autèntics apassionats pels transistors (avis, pares, germà i, darrerament jo) que adorem la companyia que ens proporcionen les veus que escoltem.

Recorde haver parlat amb un Rei Mag el matí del 5 de gener d’algun any dels huitanta i esdevindre el xiquet més feliç del planeta. Recorde el fet de romandre impacient les vesprades d’estiu de la meua edat del pavo l’inici del Bikini Club amb els cassettes disposats a enregistrar les cançons més discotequeres del moment. Recorde ficar-me al llit les matinades dels divendres, cobrint-me amb les flassades i mantes i esperant neguitós l’arribada de la veu d’Iker Jiménez a Milenio 3, anunciant la temàtica misteriosa i tenebrosa que ens depararia tot seguit. Recorde també vibrar les vesprades dels diumenges quan s’amuntegaven tots els partits de futbol a la mateixa hora i escoltàvem el so inequívoc del gol en algun estadi, fet que ens feia bategar amb força. En la mateixa línia, recorde assistir a programes en directe de retransmissions, com ara la de fa uns anys del programa El larguero amb José Ramón de la Morena. I, sense dubte, recorde el meu pare i la meua àvia, sempre transistor en mà des que s’alçaven fins que dormien, devorant la programació de Ràdio Alcoi i atenent a les previsions climatològiques, escoltant les esqueles mortuòries dels veïns, els programes dedicats a les Festes de Moros i Cristians, les notícies quotidianes o, evidentment, els partits del nostre Alcoyano de la mà del nostre estimat amic Ismael Mayor. Per últim, també recorde somiar quan vaig veure la pel·lícula Frequency, en la qual un home aconsegueix contactar amb el seu pare mort, mitjançant les ones de radioaficionat que el seu pare manipulava. Seria possible algun dia?

La qüestió és que, sense dubte, la ràdio és màgica. Fa igual qui la va inventar (Guillermo Marconi, Nikola Tesla o el valencià Julio Cervera, com asseguren alguns estudiosos). El que és ben cert és que no entendríem el món sense ella. Esdevé una eina de primeríssima mà per a assabentar-nos de notícies, per a comunicar-nos missatges xifrats entre exèrcits (fet que va portar a la mort, entre d’altres a l’espia Mata Hari), per a embogir amb la música de moda i, a més, per a combatre una solitud cada vegada més alarmant en la societat que estem construint. També és ben cert, que la xarxa de xarxes (Internet) és capaç de suplir tota la tasca que realitza la ràdio i molt més, però, perdoneu-me: on hi haja un transistor de tota la vida, no hi ha res que se li compare.

A més, diré que, com a docent, la ràdio és un experiment que sempre ofereix uns resultats extraordinaris i satisfactoris entre els més joves. Com a creador d’un taller de ràdio a l’institut, no us podeu imaginar com d’engrescats es mostren els adolescents amb el fet de comunicar, únicament amb la veu i amb la música, les notícies esportives, musicals i, fins i tot culturals, als seus companys i familiars. En un món tan visual i plàstic com l’actual, el fet de transmetre amb la veu les emocions esdevé un autèntic tresor per a ells i s’ho prenen molt seriosament. Es tracta d’un mitjà que enganxa, que encisa i  que emociona. No falla mai! Estic segur que molts de vosaltres us haureu sentit identificats amb gran quantitat d’aspectes que he comentat en aquest article. És per això que recalque la seua vitalitat i li ret un xicotet homenatge. Crec que tots deuríem d’estar enamorats de la ràdio perquè d’alguna o d’altra manera, la nostra vida no seria la mateixa.