Hereus del Modernisme

Quan les alcoianes i alcoians viatgem pel món i donem informació de la nostra terreta a tots aquells que ens la demanen (o no), sempre ens vanagloriem de les famoses festes de Moros i Cristians, de la Cavalcada de Reis Mags més antiga i més màgica del món o del pulmó verd del Parc Natural de la Font Roja com a indret que ens representa. Se’ns omple la boca presumint de tanta festa i de tanta bellesa. Darrerament, però, una altra concepció irromp de manera fulgurant en la nostra ment a l’hora d’enorgullir-se de ciutat: Alcoi respira Modernisme per tots els porus de la seua pell. De fet, és commovedor poder observar gran quantitat de veïns que s’hi dediquen a escorcollar en les nostres arrels, no tan llunyanes, i a plasmar pels carrers del casc antic eixe encant artístic i cultural que vessava una època en què Alcoi tenia un gran protagonisme a nivell nacional.

Deixant a banda aquesta vena patriòtica inherent a tot alcoià, caldrà buscar les causes d’aquesta resposta aclaparadora i exitosa de reproduir la manera de viure, d’entendre la vida, de vestir, de relacionar-se i de promoure la cultura que els nostres avantpassats van tindre la sort de viure. Sí, dic sort, perquè crec que tots els qui presenciem les performances modernistes actuals, cobegem teletransportar-nos en el temps, així com els protagonistes de les sèries televisives actuals, encara que siga uns minuts, i tindre l’oportunitat de gaudir d’un ambient únic, així com de respirar eixe esperit rebel de les constants manifestacions o de presenciar les noves tendències artístiques i que agafàvem al vol provinents d’Europa per projectar-les socialment.

Cal dir que el Modernisme naix dins els sectors burgesos com a resultat d’un programa cultural i social basat en una ideologia política progressista, fet que provoca una demarcació interclassista. La intenció d’aquest “moviment” és assolir l’objectiu d’edificar una societat autònoma que esdevinga espill dels territoris europeus més avançats (Anglaterra, França, Alemanya...), fet que provocarà, des dels seus orígens, unes tensions internes fruit de la riquesa i de la diversitat dels interessos. En poques paraules, es tractar d’obrir-se a les idees més transgressores europees i d’adoptar una actitud estètica de trencament amb els convencionalismes heretats en els anys anteriors.

Models del Modernisme

Una vegada assumida aquesta consciència, no hi ha aturador. Des de Catalunya, més concretament des de Barcelona, i al tombant del segle XIX, ens arriben tot un seguit d’actuacions que afecten tots els àmbits culturals: arquitectura, pintura, escultura, literatura, orfebreria... de la mà de personatges il·lustres com Antoni Gaudí, Raimon Casellas, Joan Maragall, Jeroni Zanné, Caterina Albert o Santiago Rusiñol, considerat artista total, agitador i pioner en organitzar festes Modernistes reivindicatives en el Cau Ferrat de Sitges. Tot aquest ambient enrarit amb un afany ambiciós va desplegant-se cap al sud i impregnant d’idees i de pretensions ciutats que comparteixen elements culturals paral·lels als seus, com Castelló, València, Alzira, Novelda, Palma de Mallorca i, evidentment, Alcoi. Des de l’àmbit literari, es prenen com a models autors com Maeterlinck o Nietzsche, i van penetrant els corrents prerafaelites, simbolistes, parnassianistes i decadentistes. Aquesta diversitat i efervescència provoca una heterogeneïtat que costarà que qualle, però l’objectiu ja estava aconseguit: remoure el niu d’abelles i constatar una actuació urgent i renovadora de manera immediata.

Arquitectura urbana

Des d’aquest moment, l’inici del segle XX es transforma en un seguit de conductes que renoven balsàmicament un món antic: les façanes i les balconades de les grans cases mostraran eixes curvatures místiques en contraposició a la linealitat avorrida anterior; les obres literàries adoptaran personatges deformes, elements pertorbadors i plasmaran tot un ventall de símbols; les classes socials s’accentuaran;  sobresortiran les manifestacions i les reivindicacions i, per sobre de tot, predominarà una altra manera d’entendre el món, evidentment, més moderna i actual. És un moment que modelarà per sempre la idiosincràsia dels nostres predecessors i amb la qual els hereus, és a dir nosaltres, ens sentim tan identificats.

Perquè ésser partícips de les Festes Modernistes no és només contemplar bocabadats la bellesa dels vestuaris i dels balls dels actors i actrius, sinó endinsar-nos en la nostra cultura, comprendre la manera de procedir, conèixer feines artesanals ja desaparegudes i formar part d’una societat amb ganes de renovar-se. Encetem, doncs, una setmana màgica i engrescadora en què xiquets, joves i no tan joves, retrocedim en el temps i ens posem en la pell d’una societat que mirava nord enllà.