La "canalnouització" progressiva i inexorable d’À Punt

És a dir, la separació entre la societat civil i la societat religiosa (RAE). És a dir també, la independència del poder polític i la seua organització de qualsevol influència de cap confessió religiosa (AVL).

Eixa separació entre una societat organitzada al voltant de les supersticions i una altra organitzada al voltant de la raó és el que explica (evidentment entre altres moltes coses) l’aparició de la Il·lustració, la Revolució Industrial, la Modernitat i tots aquells processos històrics que han sigut i són essencials a l’hora de considerar l’evolució humana en el seu conjunt, i no limitada per qüestions de fe (la fe que siga). Ací teniu una cosa que vaig escriure fa un temps sobre el tema.

L’Estat espanyol és un estat "aconfessional". I eixa és la trampa: laic?; no, no és un estat laic. En una discussió recent sobre el tema que m’ocupa hui, algú em va fer notar que l’article 16.3 de la Constitució especifica que “cap confessió tindrà caràcter estatal”. Ara bé, també eixe mateix article especifica que “els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions”. Xe; quina casualitat! De les 4.200 religions possibles que hi ha al planeta, l’única que es menciona de forma explícita en la Constitució Espanyola és la catòlica. Herència directa del Franquisme.

No, Espanya no és un estat laic i, per damunt de tot, no és un estat "laïcista". És a dir, no és un estat que impose la laïcitat. Si tenius ulls en la cara i orelles als costats del cap, sabreu que acusar de "laïcisime" al govern sol ser una recriminació freqüent de la jerarquia catòlica espanyola. I no, ni a la vida pública, ni a la vida administrativa, ni a l’educació es practica el "laïcisime". Si Espanya fóra de veritat un estat "laïcista": derogaria el concordat que ve directament de la postguerra i dictadura franquistes, llevaria la casella de l’Església Catòlica a la Declaració de la Renda, evitaria de forma decidida concessions administratives als col·legis i universitats catòl·lics (incloent "l’assignatura de religió"), i obligaria a l’Església, entre altres coses, a pagar l’IBI per tots els béns immobles que té.

Si des de la laïcitat entenem el fet religiós des d’un punt de vista cultural, social, històric, sociolingüístic... és innegable que la nostra "herència" com a societat és catòlica. Però és també laica i és del tot evident que en la vida pública continua privilegiant-se únicament la primera. Mireu si té privilegis, que À Punt ha decidit retransmetre misses catòliques els diumenges pel matí i, no satisfets amb això, el diumenge que ve estrenen "Déu en la de tots". Un programa laic sobre el fet religiós no necessàriament catòlic propi d’un estat aconfessional? No, un programa auspiciat per un grup evangèlic (repetisc; evangèlic). Au, a evangelitzar-se tot el món, que sembla que no hem eixit ni mentalment, ni administrativament, ni evolutivament de l’Edat Mitjana. 

I no, açò no és ni un atac a la fe, ni a les creències personals/individuals, ni a que cadascú en sa casa faça que el que li isca del nas (com si voleu ser Jediistes, seguidors de l’Esglèsia de Bob Esponja, o adoradors de Maradona), perquè eixa és l’autèntica llibertat; que és possible només des d’una perspectiva LAICA. I una cosa és que una televisió pública parle sobre religió i el fet religiós i una altra ben diferent que faça religió. 

Per cert, adés he comentat que s’estima que hi ha com unes 4.200 religions en tot el món. No vos equivoqueu i trieu l’autèntica i vertadera, que després passa el que passa :) 

SALUT i ÀNIMS (!)