Article d'opinió de Marc Grau, RVPVE_L'Alcoià
El que lamentablement ens ha deixat la crisi sanitària del Covid 19 és que Espanya continua sent Madrid y les seues províncies.
El Gobierno de España ha tractat a totes les Comunitats Autònomes com a menors d'edat incapaces de defensar-se davant una amenaça, en aquest cas en forma de virus.
S’ha tornat a demostrar, de nou, la mentida que suposa la Constitució de 1978. I més en concret en allò referent al article VIII que reconeix el dret a que cada Comunitat Autònoma que ho desitge puga accedir a l’autogovern.
En el cas del País Valencià, tot el que ha passat ha sigut encara més greu perquè ens han humiliat i ens han utilitzat com a moneda de canvi.
Si ho pensem bé, res de nou. Ens continuen tractant com una colònia. Per a detraure’ns recursos segons convinga a qui mane a Madrid
La recentralització
El procés recentralitzador del Gobierno de España ha sigut brutal. Pero ha sigut especialment greu perquè ha afectat a una cosa tan sensible y necessària com la Sanitat.
La Sanitat fou una de les primeres competències que es van descentralitzar. I és llògic que així siga pel bé dels ciutadans.
El País Valencià està dividit en Departaments de Salut al capdavant del qual sempre hi ha un hospital de referència.
Aquestos Departaments de Salut són els qui més coneixen les necessitats dels seus veïns i així s’ho organitzen.
La primera mesura de Pedro Sánchez va ser eliminar de cop tota l’experiència acumulada per aquestos Departaments de Salut.
Tot el referent a la crisi sanitària s’havia de decidir des de Madrid, a 450 kilómetros de distància, i a ben segur sense tindre coneixement exacte de cada Departament de Salut.
Fracás estripitós. El material per fer front al virus no arribava o ho feia en males condicions.
Va a haver de reaccionar ràpidament la Conselleria de Sanitat fletant avions per portar material des de Xina mentre anaven eixint ací i allà iniciatives totalment valencianes per a fabricar material sanitari.
Afortunadament, algunes comarques amb gran tradició tèxtil com La Vall d’Albaida, L’Alcoià i El Comtat, van reaccionar i a hores d’ara estan surtint d’aquest material tan necessari a farmàcies, supermercats i, per descomptat als hospitals.
Gràcies a l’iniciativa de la societat civil valenciana es va poder lluitar amb més mitjans contra el virus.
Afortunadament, afegeriem nosaltres, vam desobeïr Madrid per tindre més garanties d’éxit.
De fet, l’impacte del virus al País Valencià ha sigut prou inferior a altres territoris com Madrid, Catalunya, Castella-Lleó, País Basc, Castella-La Manxa o Galicia tot i tenir en compte que tenim al nostre territori grans árees urbanes com València o l’eix Alacant-Elx.
Perqué el missatge del Gobierno de España era clar. Ho direm en castellá: “De esta salimos todos unidos…. o nos hundimos unidos. Pero la unidad de España era lo realmente importante”
La militarització
¿Per què la constant presència de militars en les rodes de premsa si el problema que tenim al damunt és sanitari? ¿De veres calien eixos missatges?
El que está clar és que si s’ha de tirar mà de l’exèrcit per a resoldre una crisi sanitària es que el que realment fa falta és més personal sanitari.
Trastoca una mica veure militars montant hospitals i no metges. Trastoca una miqueta veure militars patrullant pobles i ciutats com si estaguèrem en un Estat de guerra.
Ja hi ha una unitat militar preparada per a lluitar contra catástrofes. Ningú no nega el paper que la UME ha desenvolupat en grans incendis arreu l’Estat Espanyol. ¿Pero la resta?
No hi ha prou amb la Guárdia Civil, la Policia Nacional, els Mossos, la Ertanitza o les diferents cossos de policía local per fer cumplir l’Estat d’ Alarma?
No seria esta militarització un intent de netejar el paper de l’Exércit i justificar noves inversions en un futur en armament per a que sempre guanyen diners els mateixos?
La desescalada i la polémica de les províncies
Pero si el procés de centralització ha sigut brutal, el de d’anomenada “desescalada” ha sigut tot un desgavell.
Començava el Gobierno de Espanya per dir-nos que la “desescalada” havia de ser per províncies. Carregant-se de nou el sistema de Departaments de Salut del País Valencià.
Continuava per recordar-nos que la “provincia”, segons una de les acepcions de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola significa: “en la antigua Roma, territorio conquistado fuera de Italia, sujeto a las leyes romanas y administrado por un gobernador”.
Finalment, eixa ment centralitzadora del Gobierno d’Espanya va atendre a raons i ens deixà fer la desescalada per Departaments de Salut. Era tan estrambótic com que un veí de Muro d’Alcoi no podía anar a Albaida (a 12.1 quilómetros de distancia) però sí podía anar a Oriola (a 117 quilómetres).
És evident el desconeixement del nostre territori. És evident que no saben gens ni miqueta de com és la nostra movilitat ni, per descomptat, com es mou l’economía del País Valencia.
I a tot açò ¿qué fem dels diners?
Les colònies es fan servir per a traure diners cap al centre del poder polític d’un determinat lloc. I aixó, altra vegada, és el que ha passat amb les ajudes ideades pel Gobierno de España per fer front a la crisi.
El Gobierno de España anava a repartir 16.000 milions d’euros entre tots els territoris. El País Valencià apostava per fer un repartiment atenent a la població.
El Gobierno d’España diu que d’això res. Que calia donar més diners a les Comunitats més afectades per la pandemia. Ens tocarà menys perquè nosaltres, segons el Govern de Madrid, estem en una millor situació que altres territoris.
Però a l’hora de passar de Fase 0 a Fase 1 ens topem amb la negativa perque no complim les condicions. Pero els diners no arribaran. En què quedem?
Mai en la història de l’ocupació que pateix el País Valencià ens ha afavorit un repartiment de fons. Cada any ens detrauen 1000 milions d’euros.
Este procés recentralitzador embogit ens aboca a tenir que demanar fins i tot permís per a canviar le hores de passeig dels xiquets i majors. De bojos.
El cas del barri de Salamanca
Per acabar este article ens agradaria comentar dos de les imatges que, al nostre parer, representen l’Espanya actual.
Per una banda les manifestacions del veïns del Barri de Salamanca de Madrid que día rere dia es salten l’Estat d’Alarma per reivindicar llibertat. És un dels barris més rics de tot l’Estat espanyol. Vaja per davant que tota protesta es ben lícita, vinga d’on vinga, encara que s’utilitzen pals de golf per picar contra els senyals urbans.
Aquestos manifestants protesten envoltats amb la bandera espanyola. El significat és clar. Espanya és nostra i no estem acostumats a que ens diguen què hem de fer. Som els fills dels franquistes. Hem manat tota la vida, ho continuem fent i ningú ens ha de dir què fer. Tot i que posem en risc la salut de milions de persones.
L’altra image és la de la gent humil del barri de Aluche, també a Madrid, guardant cua respectuosament per aconseguir una bossa de menjar. Aquestos veïns respecten la distància de seguretat per lluitar contra la pandèmia. Tenen més raó a protestar perquè són víctimes d’un sistema econòmic injust. Però no ho fan.
Aquestes dos imatges són les que representen l’Espanya actual. Són d’aquestes dos imatges de les que hem de fugir com més prompte millor.
Només ho aconseguirem portant al Parlament valencià i al Parlament espanyol diputats i diputades que tinquen clara consciència valenciana.
Que tinguen un clar objetiu que ens estem jugant la nostra supervivència com a poble. Però que també ens estem jugant el futur de les noves generacions.
Està ben clar que amb els actuals partits (PSOE, PP, Podem i Ciutadans) doblegats al poder de Madrid mai no ho aconseguirem.
Tampoc no ho aconseguirem amb Compromís que, per moltes declaracions altisonants que facen, s’ha demostrat que són una extensió més del centralisme que denoten, actuació rere actuació, PSOE i Podem.
Marc Grau
RVPVE-L'Alcoià