La infància durant la República

La Segona República fou ben conscient que per construir una societat més solidària i més lliure, calia dedicar una especial atenció a la infància amb la preparació d’una escola adequada. Calia posar els fonaments per una societat on tots i totes havien de tindre les mateixes oportunitats, independentment del seu estatus social. És per això que formava uns mestres i unes mestres encarregats especialment d’aquesta missió. És més, va crear una escola de magisteri amb aquest objectiu concret.

A més a més, des del Ministeri d’Instrucció Pública va eixir la iniciativa de crear per tots els pobles associacions de «Los amigos del niño» en la que defensava els drets dels xiquets. Dic xiquets, perquè en llenguatge d’aquell temps xiquets volia dir infants i infantes. A Cocentaina hi va haver una associació presidida pel mestre Plácido Ruiz Lasa; un mestre valencià de qui he conegut molts dels seus alumnes que guardaven molt bon record d’ell. Un mestre que fou depurat segons l'escassa informació que tinc de don Plácido. Se que va ser la persona que va demanar a l’Ajuntament de Cocentaina aprofitar els terrenys de l’antiga Estació Enològica perquè el xiquets tingueren un poliesportiu que ha arribat millorat i ampliat a l’actual època.

No cal citar les Missions Pedagògiques ni l’Escola Il·luminada, hui el que vull comentar és una activitat concreta a favor del xiquets i xiquetes: les Colònies d’estiu per els alumnes de l’escola pública. Una activitat que consistia amb l’organització de portar els alumnes a estiuejar a la platja. Potser fora la primera volta que aquell alumnat veia la mar. Activitat que es feia amb una partida pressupostària del Ministeri d’Instrucció Pública i les aportacions de les corporacions municipals. Activitat que era fomentada i gestionada per aquells mestres capdavanters de cada localitat.

A l’Arxiu Municipal Històric de Cocentaina tenim una cinquantena de inscripcions (1 i 2) que els pares o mares omplien autoritzant i acceptant les condicions que els demanaven perquè els fills o filles pogueren assistir. Em confirma el caràcter democràtic i laic de la República en aquell moment per la decisió lliure del pares d'autoritzar -o no- assistir a missa els diumenges. Quasi tots diuen que si, tot i que hi ha algú que diu «a su libre albedrio».

Confirma aquesta activitat una gran quantitat de documentació que ens dona una idea prou aproximada de com funcionaven aquestes colònies. Comença per un ofici de l’administració republicana de 1ª ensenyança on es confirma al Consell Local la subvenció que s’havia demanat de 4000’- pessetes per alumnes de l’escola pública. Un altra de les condicions era com pot veure’s, que el Consell Local aportara un altra quantitat -al menys- com la que aportava el Ministeri.

Segons la muntonada de paperassa que he vist sobre les colònies m’he adonat que aquella situació no era com pot fer-se a l’actualitat. No anaven a cap hotel com farien ara. No ho tinc massa clar, però em sembla que anaven a algun tipus d’alberg o s’habilitava algun lloc on hi havia cuina, llits, menjador, etc. Era la pròpia colònia la que llogava, cuiners, assistentes i el personal que fos necessari. He vist rebuts de tota classe, que és pagaven dels fondos municipals previstos per la colònia. El mateix que de tot allò que consumien 1 i 2: arròs, peix, cigrons, carn, oli, llenya, etc.

Com és natural, assistien mestres que feien de monitors i percebien una remuneració de 100 pessetes, tant si eren homes com si eren dones. Únicament hi havia diferencia amb el director de la Colònia que percebia 150 pessetes per les despeses de representació i direcció. Em fa goig mostrar un curiós rebut sobre peix per a la cuina junt a una excursió en barca al Penyó d’Ifach.

Tots els documents que he pogut consultar sobre aquest tema són de l’any 1932 i 1933, primera i segona Colònia que sembla hi va haver. Totes dos colònies van ser sens dubte a Altea. No se si serà casualitat o té alguna relació, però l’any 34 i 35 hi va haver un govern conservador. Però l’any 1937, en plena guerra, torna a aparèixer un document on es pot comprovar la iniciativa del Ministeri d'Instrucció Pública per constituir en cada poble una Comissió sobre la «Pro-Semana del Niño». L’any anterior ja s’havia fet, el que demostra una volta més, que la preocupació de la República per la infància es va mantenir, malgrat les dificultats del clima bèl·lic. El document està datat precisament el dia 24 de desembre, la Nit de Nadal, on és veu una administració preocupada en que arriben a tots els nens i nenes el corresponents joguets, malgrat una guerra i unes dificultats familiars on la infància no hi havia participat.

És més, pel que he vist a les hemeroteques, l’any 1937  s’organitzaven festivals infantils per qualsevol motiu. Sembla que és feia amb un clima de festa desfilant i cantant pel carrer, possiblement per esborrar dels ulls de xiquetes i xiquets el terror ambiental. Potser que, en aquests esdeveniments, les famílies més sensibilitzades vestien els infants amb granotetes de «miliciano» o proletari com recorde -com un somni- que em feren a mi. Un somni que sempre m’han confirmat a casa i que vaig arribar a conèixer de més majoret la granoteta, sense poder-me’l posar per haver-s’hi quedat curt.

Si companys i companyes, sembla que per a la República la infància sempre va ser la seva nineta dels ulls.

Finalment, per acabar de confirmar la preocupació de la República, he de mencionar les Colònies Infantils que el govern va  organitzar per tal d’allunyar la infància dels fronts de batalla. Especialment dels que havien quedat orfes de pare o mare per la destructiva guerra.

Aquest apartat mereix un altre article, però intentaré donar alguns detalls hui, almenys, del que va passar a Cocentaina encara que he d’enllaçar més documents dels habituals. Dic açò, perquè els documents són molt més explícits que no jo i cal mostrar per fer-me entendre. També hi ha constància a l’arxiu municipal de la Colònia Infantil de Refugiats (1 i 2) que hi hagué a Cocentaina a tres llocs concrets: l’ex-convent -aleshores- de Franciscans, la masia de Mastec i la masia de Ferrandis. Almenys un, el convent de franciscans, el vaig poder conèixer personalment de menut quan anava a l’escola de pàrvuls; especialment per la gresca que armaven.