Diferents tipus de violència en els espais festius
Amb l'estudi de festes com les Falles o els Moros i Cristians d'Alcoi, Verònica Gisbert cataloga tres tipus diferents de violència. La primera, la violència sexual, manifestada en agressions o abusos "mitjançant tocaments o assetjament verbal fins a la seua forma més dramàtica, la violació". La segona és una violència simbòlica que "converteix a les dones en focus d'atenció i ornament festiu", i on es parla de "reines fantasma" de la festa. I per últim, la violència estructural i institucional, que està inscrita en "les codificacions que regeixen els rituals", i que "confina a les dones a un rol passiu i impedeixen la participació activa en els espais de decisió i poder festius".
'Dones en peu de festa. Accions col·lectives i emocions en els espais festius' és el títol de la tesi doctoral de Verònica Gisbert, on s'analitzen les relacions de poder i la lluita de les dones en diferents festes espanyoles, especialment els Moros i Cristians d'Alcoi.
L'alcoiana Verònica Gisbert ha aconseguit el seu doctorat en Ciències Socials amb una tesi dedicada a la lluita de les dones en els àmbits festius. L'autora reconeix que en els 10 anys que ha durat la seua recerca, s'han multiplicat "els crits davant les desigualtats i les violències sexistes en els espais festius", i menciona, per exemple, com "l'efecte Santfermins", ha provocat campanyes de conscienciació i prevenció en festes de tota Espanya. Però Gisbert considera que aquest increment de l'atenció pública no es correspon amb un interés sobre les causes i dinàmiques, "un buit que pretén començar a pal·liar aquesta tesi doctoral".
Fins fa poc, explica Gisbert, els estudis amb perspectiva de gènere se centraven en àmbits com ara el laboral, l'econòmic o el polític, obviant les pràctiques festives "malgrat ser àmbits fonamentals per a la dominació sexista". Així, en el seu treball hi ha un compendi de sis articles on s'analitzen diferents festes populars que "constitueixen un lloc central en la vida local, no sols durant el període festiu, sinó també durant la resta de l'any". Són la Patum de Berga, les Falles de València, els Alardes d'Irun i Hondarribia, o els Santfermins. Però la festa que ha motivat el treball són els Moros i Cristians d'Alcoi, i en concret, la lluita de l'associació Fonèvol.
És interessant la reflexió que Verònica Gisbert fa sobre el seu posicionament com a investigadora, sobretot tenint en compte que forma part d'una de les comunitats estudiades, "i també del grup exclòs per les festivitats". Defensa que és "un coneixement situat i parcial", que no ho converteix en menys objectiu, sinó que genera una objectivitat "diferent de la suposada objectivitat universal".
La piràmide de poder i el 'costat fosc' de la cultura festiva
Les dones de la tesi de Gisbert han aconseguit grans avanços, però l'autora recorda que encara queda per fer. En el cas concret d'Alcoi, per exemple, diu que els avanços aconseguits, "encara no s'han vist reflectits en el simbòlic local". I això és perquè les iniciatives del canvi no vénen dels grups de poder, de la part alta de la piràmide, "sinó que han sigut obra d'unes dones que dins de l'estructura de prestigi festiu alcoià s'ubiquen en la base de la mateixa".
En les festes d'Alcoi detalla diversos tipus de feminitat, que estan en diferents llocs de la piràmide de poder. Abans del 2014, hi havia dos tipus de "feminitats popularment acceptades", la "dona-mare", i la "dona-fetitxe". El primer s'encarrega d'oferir suport logístic perquè la festa de l'home isca com cal; la segona forma part dels balls i boatos amb "imatges estereotipades de la feminitat oriental". També inclou ací un tipus de masculinitat "acceptat per la comunitat" amb els "homes-voyeur", que "no té el mateix estatus que els festers" perquè no participen de manera activa, però sí que tenen una "relació de complicitat".
Després del 2014 entren dos models més en l'esquema. S'inclou el rol d'acompanyant o col·laboradora com a figura festera, on "la mateixa denominació de la figura deixa entreveure el paper secundari, subsidiari i dependent". Ací l'autora recorda 'l'adscripció', que obliga a les dones a accedir a certes estructures mitjançant els seus parents homes, i que implica "que en la societat alcoiana les dones siguen definides com a mares, germanes, filles de tal i qual home, i no d'acord amb els seus encerts personals". El segon nou model és el que prové de Fonèvol, creada el 2003, i "en les antípodes de la feminitat acceptada". Gisbert explica que són considerades "males alcoianes" per diverses raons: per "no entrar en els models de feminitat acceptats socialment", perquè les seues reivindicacions "qüestionen les festivitats de les quals la població està tan orgullosa" i perquè "posen en entredit els models socials de gènere que la ciutadania té assumits". Elles són les que estan en la part més baixa de la piràmide.
En les diferents festes estudiades, la lluita és la mateixa però "en cada context local s'expressa de forma diferent". Per exemple, en Alcoi es reivindica la inclusió de la dona en la festa; en les Falles de València hi ha "tensió entre el nou govern i un sector festiu immobilista i ultraconservador"; o a la Patum de Berga, el nou govern de la CUP ha obert a sorteig públic la participació en determinats actes i "ha aconseguit una major inclusivitat en la festa".
Perquè la perspectiva política està present en la tesi. L'autora parla de diferents posicionaments respecte a la conservació de les tradicions i destaca els "reptes dels governs d'esquerra per a disputar els organismes de governança i gestió de la festa". Però la política no és l'únic poder en les festivitats estudiades. Així, per exemple, en el cas de la festa alcoiana parla de l'Associació de Sant Jordi com creadora de "totes les codificacions (implícites i explícites) que regeixen les festivitats alcoianes". Però no sols les creen sinó que "les interpreten, atorgant-se a si mateixa una ferramenta de poder molt potent dins la societat alcoiana, a més de creació ideològica, de vehiculització i transmissió de valors". O les filaes, que en Alcoi "són l'instrument d'ascens social i integració més fort que existeix". I fins i tot inclou la "intersecció de poders", perquè "les desigualtats existents en les festivitats van més enllà del gènere de les persones".
La lluita de les dones que es posen en 'peu de festa' posa a prova els diferents poders en un "procés viu i en evolució" que per a la investigadora obri "una via de recerca i reflexió sobre el "costat fosc" de les cultures festives" Una reflexió que potser "ens permeta repensar les possibilitats de canvi estructural de les festes".
'Dones en peu de festa. Accions col·lectives i emocions en els espais festius'
La tesi de Verònica Gisbert té 236 pàgines, i està escrita en anglés, valencià, castellà i algunes dedicatòries en francés. Ha estat dirigida pels doctors Joaquim Rius i Gil-Manuel Hernández, i forma part del programa de Doctorat en Ciències Socials de la Universitat de València. En els agraïments es menciona concretament a les dones de Fonèvol, "elles són la raó d'aquesta tesi", així com al col·lectiu de Dones 8 de març de l'Alcoià i Comtat, del qual l'autora forma part.
La tesi es va publicar en juny del 2019, i a partir d'aquest 14 d'octubre es pot consultar completa al repositori de la Universitat de València, en aquest enllaç.