La Segona B com a solució

No hi ha rés com una victòria per oblidar carències, pors o desil·lusions parcials. Des de fa unes setmanes, l’Alcoyano s’ha convertit en un seriós maldecap –o en un malson, si continuem amb les comparacions. La vida allà baix, més prop de la categoria de bronze que la de plata, esta fent prou mal a tots els estaments del club. No és que no s’esperara una situació així. De fet, tots vam ser conscients des del principi de les limitacions que té l’equip, però la relativa bona marxa de l’equip es convertí en un miratge tan perillós com enganyós: podríem parlar d’un petit excés de confiança (absolutament comprensible, per altra banda) que s’ha evaporat com la sorra del desert, però crec que la clau està en que em oblidat la nostra identitat.

Si deixem de banda la moral, El Collao, l’alçapius i altres símbols, ens trobem amb una plantilla confeccionada majoritàriament (molt majoritàriament) amb jugadors de Segona Divisió B. No tenim estreles amb sous desorbitats, ni ex jugadors de Primera Divisió que venen a exprimir els seus darrers anys com a professionals a canvi d’emportar-se mig pressupost. No fa falta recordar que, a més a més, tenim el pressupost més baix de la categoria. Estos arguments no deurien ser excuses, encara que no podem oblidar d’on venim.

La confusió ens ve de la nostra arrogància alcoiana. No som un equip de Segona Divisió. Desenganyeu-vos. En realitat, encara estem en procés de ser-ho, de confirmar-ho en aquesta temporada de transició. Recordeu que el club encara ha de transformar-se en societat anònima esportiva, el que suposarà la desaparició de l’Alcoyano tal i com el coneixíem. La superestructura, és a dir, la directiva, encara té molt d’amateurisme i de treball poc reconegut. Per altra banda, la infraestructura –el camp– continua olent a Segona B, per moltes reformes i canvis de gespa quasi centenària.

Formalment estem a la mateixa lliga que el Deportivo de La Corunya i l’Hèrcules, però a nivell mental encara som eixe equip que fa quasi un any, es preparava per disputar (altra vegada) un play-off d’ascens. En la meua enyorança per la Segona B estan incloses les últimes jornades, les càbales, el càlcul de probabilitats..., així com el vertigen que dóna un play-off qualsevol, o una victòria al Santiago Bernabéu, o la trabucada que pegà Álvaro a Eibar, o els gols de Fabiani i César Remón contra el Lugo. Crec que si prenem com a referència el nostre passat més recent, el problema de la Segona pot solucionar-se.

Si aquell equip va aconseguir l’ascens, per què no podem confiar en la permanència aquest any? Reconec que el meu estat d’ànim relacionat amb l’Alcoyano és propi d’una persona bipolar. Ara, després de moltes jornades, torna a estar en positiu. Sens dubte, un gol decisiu al minut 41 té molt a veure, però també les ganes de sentir viu un equip que, a pesar de totes les dificultats –internes i externes–, encara no ha dit la seua darrera paraula.

GUILLERMO J. PÉREZ