La submissió de les dones

Estem tan acostumades al fet que ens diguen el que hem de fer des de ben menudes que, quasi no ens n'adonem del sistema establit perquè això es mantinga.

Estem en setmana santa o setmana de passió. Dol i més dol per un ser que va morir fa quasi dos mil anys. Dolor i mort. I les dones plorant i en silenci. És l'únic espai que les nostres "sagrades escriptures" ens van assignar. O eres submisa i patidora com la mare de "el nazareno" o eres una prostituta com van titllar a María Magdalena que, potser fora la dona que va enamorar al "nazareno". Els evangelis coneguts i aprovats per l'Església no deixen espai per altres figures femenines.

La por a ser contestatària i que et forçaren. La por a les violències masclistes. La por al pecat i per tant a l'infern. La por a ser la destinada a fer pecar als homes. La por. Sempre la por.

I aquesta por acumulada al llarg els segles continua vigent hui en dia. Per això les dones encara tenim por a denunciar a qui ens viola, maltracta i fins i tot ens deixa mortes en vida.
També va ser a les sagrades escriptures quan és de deixar ben clar que la veu de les dones no és creïble perquè va enganyar a Adam amb la poma. La famosa poma que els va expulsar del paradís. Aquella al·legoria ha construït al llarg de la història i dels seus més preeminents filòsofs i pensadors la submissió de les dones als patriarques. I elles, passaven de les mans dels pares a les dels marits, submises i silencioses. Perquè tots els homes de la seua vida estaven autoritzats moralment a castigar-les físicament.

I així ens ha anat a les dones. Per això el patriarcat, és un sistema de privilegis masculins que té tanta por al feminisme. Perquè les dones hem dit "fins aquí i ja n'hi ha prou". A l'afirmar la nostra pròpia capacitat per a gestionar les nostres vides hem assolit que no necessitem ser tutelades per cap home.

I si les teories dels grans pensadors com Rousseau, San Agustín, Aristòtil, etc. implicaven mantindre l'ordre de submissió, nosaltres hem decidit canviar les coses. Sabem que queden moltes coses i molta feina per a fer, però l'anirem fent a poc a poc. Tenim pressa, clar que si, però som conscients que l'aliança entre el patriarcat i el capitalisme és forta. Per això cal anar amb cura.

I també precisament per això cal ser la veu d'aquelles que no la tenen. Les dones prostituïdes, les explotades reproductivament, les assassinades. Les mortes en vida per la por a perdre a les seues criatures o la seua pròpia vida.

El temps de la submissió imposada, entre altres per les anomenades, sagrades escriptures que fins i tot permetien i aconsellaven les violències cap a les dones, ha passat.

El temps de les pors també van anant cap a acabar-se perquè l'equitat, tot i ser encara una utopia, va obrint-se camí a poc a poc. Segurament nosaltres, la gent de la meua edat i fins i tot la més jove, no la veurem, però la llavor està plantada i algun dia germinarà en forma de societat més equitativa i més justa. I les xiquetes i els xiquets rebran una educació d'acord amb valors universals i no esbiaixada pel seu sexe tant a l'escola com a les famílies.

Potser siga una utopia. Però algú va dir que les utopies de hui són les realitats de demà. I jo així ho crec