L’Alcoi catalanista i la Cocentaina d’un paràgraf

Joan Fuster sempre ha estat un escriptor polèmic. No obstant això, es va convertir (oficialment) en l’escriptor valencià més polèmic de la història quan, el 1962, va publicar El País Valenciano, una “inofensiva” guia de viatges que va superar en crítiques, fins i tot, a Nosaltres, els valencians, escrita el mateix any. A més de ser atacat per tots els periòdics del “régimen” (Levante, Jornada i, com no podia ser d’altra manera, Las Provincias), cremaren el ninot d’un “fuster” a València.

—I tot això per una miserable guia de viatges? Què poc sentit de l’humor!

Doncs bé, veiem què dieu després de llegir el que va escriure sobre...

 

ALCOI

 

Comença el primer paràgraf amb una frase molt reveladora: Alcoi «és una ciutat inversemblant». I és que, per a Fuster, la ràpida i potent industrialització, que ell anomena el «miracle alcoià», és del tot inexplicable. Com va poder sorgir una de les indústries més importants de tota Espanya en un context «quasi absurd»? Segons Fuster, tot va començar quan uns «artesans medievals baixaren al fons del riu», on aparegueren els primers molins d’aigua, l’origen de la totpoderosa indústria alcoiana.

 

Des d’aquell 1962, evidentment, han canviat moltes coses. Amb la crisi, fallida o deslocalització de bona part de les empreses del «miracle alcoià», ni Alcoi és un dels centres industrials més importants d’Espanya ni la gent viu «exclusivament» de la indústria. A més a més, la línia demogràfica, que anava com un coet en els anys 60 («55.000 habitants», segons Fuster), porta estancada (per no dir en recessió) des dels anys 80. Actualment, segons l’INE del 2022, Alcoi no arriba ni als 59.000 habitants.

 

Després, Fuster afalaga a la «burgesia de classe industrial, com no n’hi ha en València». S’oblida de mencionar l’encantadora tradició d’alguns alcoians de classe alta (i de classe baixa amb aspiracions) de parlar en castellà als fills “porque, si no, de mayores, no sabrán hablarlo” o entre ells mateixos “porque nos conocimos en castellano”.

 

 

Per altre costat, què ha sigut del «proletariat amb consciència de classe» que la va armar el 1873 i al qual al·ludeix Fuster? Doncs bé, s’ha convertit en una acomodatícia classe mitjana i, a hores d’ara, l’única «consciència de classe» dels obrers alcoians es limita a posar a parir a Toni Francés i el carril bici a Facebook. No obstant això, encara trobem a l’entrada de l’Ajuntament el quadre on el poble alcoià linxa a “Pelletes”. Un violent recordatori als polítics locals perquè facen bé el seu treball i no la caguen.

 

Tot seguit, Fuster escriu la frase que, possiblement, més sensibilitats pot ferir: «els alcoians són els més catalans dels valencians» per la seua dedicació industrial, per «sacar panes de las piedras» i per ser «lleugerament fenicis –en el mal sentit de la paraula–». Que cadascú ho entenga com vulga. Fins i tot, descriu a Alcoi com «una xicoteta Barcelona» que mira a Alacant «per damunt del muscle». Alguns alcoians, sens dubte, preferirien ser «un xicotet Madrid», però, tenint en compte com van les coses últimament, segur que es conformen amb ser «un xicotet Valladolid».

 

 

Pel que fa a l’arquitectura, ens diu que, bàsicament, Alcoi són «cases altes i apinyades».

—Del modernisme no diu res el molt fill de p**a, eh —pensarà algun alcoià indignat que, segurament, ix cada any vestit de guàrdia civil en la Fira Modernista.  A més a més, Fuster ens diu que «no es pot circular per Alcoi sense creuar, una vegada darrere l’altra, algun pont» i que el del Viaducte és «el preferit pels suïcides locals». No sabem si li ho va confirmar algú o ho va poder comprovar in situ.

 

Arribem, llavors, al tema més espinós de tots: els Moros i Cristians. Comença bé, dient que és «sensacional», però immediatament torna a encendre els ànims afegint que són un «simulacre aparatós» i, el pitjor de tot, un «carnaval grandiós».

—No me la coles, Fuster —dirà un alcoià de bé—. Tot i que poses «grandiós» al final, no m’oblide que has escrit «carnaval» al principi.

I és que atrevir-se a dir que els Moros i Cristians d’Alcoi són un «carnaval» és, amb tota seguretat, motiu suficient per a cremar algú. Això sí, els alcoians no són tan subtils, hagueren deixat de costat el ninot del fuster i hagueren cremat a Fuster directament.

 

 

Per si no fora suficient, es despatxa a gust dient que les festes li han semblat «particularment fantasioses» i amb poca «exactitud històrica». Malgrat això, amb el tema de les dones, els alcoians sempre han sigut “històricament” molt rigorosos. Finalment, per arrodonir la indignació general, descriu les “filaes” com un grup de gent que desfila «apinyats [com els edificis], quasi encastats els uns contra els altres», amb ulleres de sol i puros i avançant «cinc o sis metres per hora». Ho va cronometrar?  

 

No vull acabar, però, amb aquestes paraules tan lletges perquè, en el fons, Fuster també diu coses bones. Per exemple, assegura que el café licor és «la beguda –alcohòlica– nacional alcoiana» i, per tant, amb aquesta afirmació, li concedeix a Alcoi l’autoria exclusiva del disputat líquid. Ah! I també diu que les peladilles són «un gran invent». Segur que, quan el visitaven Isabel-Clara Simó o Ovidi Montllor, li duien una caixeta.

 

—Ei! Ja prou d’Alcoi! Què passa? No t’atreveixes amb el teu poble, socarrat de merda?

—Tranquil, estimat amic, que ja arriba el torn de...

 

COCENTAINA

 

Amb una simple ullada, ja podem dir que Cocentaina no va impressionar massa a Joan Fuster. Sols li dedica un trist paràgraf (14 línies concretament) perquè, com bé diu, va baixar un «momentet de visita». I, siguem sincers, un «momentet» dona per al que dona.

 

En primer lloc, destaca que al Palau hi ha «un casino i la fàbrica d’alguna cosa». Actualment, ja no és així i l’imponent edifici acull diverses exposicions. Són més respectuoses amb el patrimoni històric, però les freqüenten menys persones. D’altra banda, menciona les «restes d’un castell» (no diu res del despectiu terme petit-suisse), una ermita «ombria i endreçada» (la de Sant Cristòfol) i, com no podia ser d’altra manera, una «taula amb el rostre de la Mare de Déu atribuïda –clar!– a Sant Lluch». No pense dir res més de la nostra patrona (que em torneu a armar un “Cristo”), però que conste que no soc jo qui s’ha referit a la Mareta com «taula», molt pitjor que dir-li «quadre».

 

Fuster liquida el paràgraf amb la brevetat d’un ejaculador precoç de la literatura de viatges i posa sobre la taula una afirmació que fereix el sentiment patriòtic contestà en el més profund: Cocentaina «viu de l’agricultura i de la indústria que se li va pegar d’Alcoi», igual que els Moros i Cristians. Açò, sumat al que ha dit del café licor, segur que ha fet que més d’un contestà (fins i tot els més nacionalistes) es plantegen cremar alguns llibres.

 

 

Com a conclusió, si algú, després de llegir les opinions de Joan Fuster –un dels intel·lectuals més importants del s. XX–, s’ha ofés i, de propina, s’ha cagat en tots els morts del «fotut catalanista de merda», enhorabona, penseu igual que un valencià del 1962.