Lee-Kid-Kai

Ara estem en un altre moment, i fins i tot la direcció d’À punt no vol reposar Bola de Drac. Realment, la violència en la ficció no està massa qüestionada. Allà pels principis dels 80 encara menys; el dos rombos només eren per pel·lícules relacionades amb el sexe.

Era inevitable eixir del cinema amb ganes de trobar-te algun malvat i pegar-li una d’eixes patades impossibles. Una emoció indescriptible per un xiquet com jo, que va acabar canviant els pòsters del Petete pels de Bruce Lee i Jackie Chan.

Només tinc una imatge d’aquelles pel·lícules que no em va deixar dormir una nit, i encara recorde, quan vaig veure “Karate a muerte en Bangkok” i eixien dos cadàvers dins de dos blocs de gel. Potser va ser la meua primera trobada amb la duresa i crueltat de la mort, ni que fora en la ficció. Però l’escena on li tallen la medalleta a Bruce Lee i comença a repartir llets a dreta i esquerra ho compensava tot.

En l’any 1984 jo tenia 11 anys i recorde perfectament l’emoció de veure, esta vegada ja amb algun amic: Karate Kid (què precocitat teníem abans!). Els personatges de la producció americana eren més pròxims a nosaltres culturalment i per edat. Bruce Lee sempre serà Bruce Lee en la meua vida, reconec que ara m’interessen més els seus escrits que les seues patades sobrehumanes, però cert és que, després d’haver vist tantes pel·lícules de Kung-Fu, aquella patada de la “grulla” de Daniel LaRusso em va connectar totalment amb el meu curt però nombrós bagatge de cinema d’arts marcials.

35 anys després, quasi com un miracle, he tornat a trobar eixa connexió, no tinc paraules per definir com m’estic sentit veient Cobra Kai en família. Per una banda, com a ex-professional de l’audiovisual, reconec una qualitat molt elevada, almenys amb el què he vist fins ara; i sobretot una delicadesa exquisida en el tracte als personatges, a l’escenografia, els guions...

Per altra banda disfrute amb la recuperació dels actors, no sols dels principals, també de tots els secundaris. Em fa sentir com si m’hagueren convidat a una festa d’antics alumnes del col·legi, però que fa que moltíssima més gent puguem compartir-la i sentir-se partícip.

La vida va seguir per a tots, allà pels 80, després de la saga de Karate Kid, i ha plogut molt. Els camins han sigut molt dispars, i 35 anys després, que són molts anys, ens retrobem tots, els de dins i els de fora, ho trobe molt bonic, sincerament. No sé si s’ha donat en alguna altra ocasió del món del cinema una situació semblant. La sèrie ja cuida que els quasi cinqüentons ens sentim reflectits en molts detalls.

I em fa la sensació que els seguidors ens retrobem amb una il·lusió contagiosa, els majors recordem d’alguna manera l’adolescència i podem avaluar-nos sobre com ens hem “integrat” en el món actual, i els xiquets, amb esta primera trobada amb el cinema d’arts marcials també senten eixa emoció indefinida. A cada capítol, els meus fills, acaben simulant ser artistes marcials, com feia jo quan eixia del Cine Colon... Ells, en canvi, no acaben d’entendre per què algunes seqüències em fan riure o treure la llagrimeta.

Si a tot açò afegim que, casualment, només fa tres setmanes vaig buidar el pis dels meus pares, la casa on he viscut més temps en la meua vida, i ara tinc moltes caixes plenes de records. Entre elles, una plena de revistes de Bruce Lee i Dojo que em fa reviure moltes coses que tenia a algun lloc de la memòria, i que encara em resistisc a que acaben en wallapop...

El que sí que és cert és que el viure en mode “remember” el tinc assegurat per una temporadeta.