L'intrús del Riquer

Ara, eixa sensació torna a passar-me quan observe des del pont de Sant Jordi eixe mastodòntic edifici que es construeix on estava l'Estambrera.El subconscient actua d'una manera clara i el diu que no es troba en el lloc apropiat. És com si posares el sofà en la cuina, la tele de plasma en el servici o l'ordenador en el sostre, hi ha alguna cosa estranya que no li trobes explicació.

De sobte, et ve a la memòria que la mateixa sensació l'hauran experimentat els veïns d'Alcoi en altres èpoques. És el cas del cine Avenida transformat en Simago i ara en Más y Más, de la plaça de bous, substituïda molts anys després per Alcoy Plaza, del cine d'estiu Monterrey, reemplaçat per l'enorme bloc de cases. Canvis que en el pas dels anys s´han considerat normals gràcies a la força del costum, a vore dia a dia els nous edificis i a oblidar-te poc a poc de les peculiars construccions que hi havia abans.

Aconseguirem, com ha passat en altres ocasions, acceptar com a un edifici més el de l'Estambrera o continuarà creant eixe impacte visual que de moment ocasiona quan girem la mirada per vore el riu Riquer?

La resposta és complicada perquè este cas té uns altres condicionants. L'edifici et colpeja la vista quan camines pel pont de Sant Jordi, però si el veus des del parc de Cervantes et tapa un arc de l'emblemàtic pont modernista, trenca eixa línia i perspectiva visual habitual en Alcoi des de fa quasi 80 anys. És una situació semblant a la del cinema quan en la fila de davant tenim a una persona de considerable altura o a una dona amb un cardat voluminós. La nostra visió ja no és tranquil·la, ni clara, apareix el nerviosisme i es perdem el fil de la pel·lícula més pendents dels moviments del que tenim davant.

L'edifici, com molts dirien vulgarment, sembla un pegató, un intrús. La seua construcció és arriscada perquè mai s´havia fet tan a prop del riu amb una altura tan gran. De moment, el podríem anomenar l'invasor del Riquer o la mola que tapava l'arc del pont de Sant Jordi.

Això és el present, vorem que ens depara el futur. Tal volta el seus futurs veïns ens conviden a les seues cases i des d'eixe lloc privilegiat, després d'un bon berenaret, canvie la nostra perspectiva. Tal volta hi haja que baixar durant un any, com si estiguérem fent dieta,directament a l'edifici abans d'anar al pont de Sant Jordi. Vore'l amb temps, observar amb paciència, i trobar les seues qualitats. Amb esta practica diària pot ocórrer que es concilie amb les nostres retines, i l'acceptem en el nostre paisatge rutinari. Mai se sap.