Article d'opinió de Ivan Gisbert López, Filòleg i professor
Als temps actuals sembla que l’esperpèntic mundial de futbol de Qatar eclipsa tot el que hi ha al darrere. I, si no es parla de futbol, es farà sobre l’aberració (o no) dels llums de Nadal, la fastigosa inflació (que no ens dona treva), el tediós oratge plujós o, fins i tot, l’escalada imparable de l’anomenada “tripledèmia” (grip, Covid i bronquiolitis).
Però vull deixar a banda tot aquest ventall d’assumptes tan esgotadors per tal de causar un efecte balsàmic a tots aquells que, com jo, estimem la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra essència. Com ho faré? Sense dubte, dedicant temps a aquella notícia que més atònit i encisat m’ha deixat en els darrers dies: l’èxit atronador i sense precedents de l’humil grup musical de Gandia, Zoo, capaç d’arrossegar masses de fervorosos seguidors amants de la bona música i, sobretot, d’un tipus de música amb tints reivindicatius d’arrels valencianes. I en valencià!
Aquest col·lectiu musical s’enlairà el 2014 i, des d’aquell moment, ha mantingut una trajectòria meteòrica fins al punt de convertir-se en tot un fenomen de fama i de reconeixement per part d’un públic fidel i perseverant. I, atenció, ho han aconseguit només amb tres àlbums: Tempestes venen del sud (2014), Raval (2017) i Llepolies (2021).
I quina ha estat la fórmula màgica? Doncs sembla que ha estat tot un còctel de factors. En primer lloc, la gran varietat d’estils que impregnen les seues cançons (rap, hip-hop, breakbeat, rumba, dancehall...), tots de gran actualitat entre el jovent. Aquest aspecte l’he pogut comprovar a l’aula amb el meu alumnat, ja que cada vegada que treballem amb algun tema del grup a les pissarres digitals, s’esdevé una autèntica festa. En segon lloc, agafant el guant de l’herència rebuda per aquells grups, ja dissolts, que obriren el camí a inicis de segle com Obrint Pas, Aspencat o La Gossa Sorda, entre d’altres. Una herència transfigurada i estilísticament adaptada a l’època, com si cada tema que estrenen irradiés una llum flairosa als seus devots. En tercer lloc, la humilitat i l’autogestió, fet que ha provocat que tot allò que s’esdevinga al seu voltant fora decisió d’ells mateixos sense veure’s obligats a actuar d’una o d’altra manera. En quart lloc, la fidelitat al seus ideals i a eixa actitud rebel i agosarada que moltes lletres de les seus cançons desprenen, sense por a les conseqüències, tret que caracteritza grans artistes de renom de les nostres comarques com ara la nostra Isabel-Clara Simó quan així ho feia als seus llibres i assajos. I, en cinquè lloc, la bona digestió d’aquesta ascensió fulgurant del fenomen viral que suposa l’èxit de la seua música. En fi, tot un cúmul d’actituds encertades que auguren un futur imparable no només del seu nom com a grup musical, sinó de la música territorial en llengua materna, molt semblant també al fenomen Tanxugueiras que fusionaven la música tradicional amb la més actual en llengua galega.
Doncs bé, la notícia no és només que Zoo siga tot un fenomen musical d’actualitat, sinó que és capaç de fer bullir escenaris tan mítics com el Palau Sant Jordi i, atenció, el Wizink Center de Madrid. Sí, heu escoltat bé, Madrid! Si aquest cap de setmana foren 15.000 animetes les que van vibrar a Barcelona en un concert multitudinari, foren 8.000 les que abarrotaren l’icònic antic Palau dels Esports de la capital, amb totes les connotacions geopolítiques que això comporta. Però també sembla centellejar un èxit tumultuós a ciutats tan diverses de l’estat com Vigo, Sevilla o Tenerife. Quina meravella!
Aquest escenari que ens brinda Zoo és, sense dubte, un bri d’esperança i un fanalet encés en la foscor més absoluta davant la persecució més cruel que continua assetjant la nostra llengua en diversos àmbits, com ara l’educatiu o el sanitari, entre molts d’altres. Sempre ens quedarà l’art! Sempre ens quedarà la música. Llarga vida a Zoo!