Llarga vida al tren!

Ja estem com sempre, pensava. Una altra vegada estem en boca de tots, en primera pàgina de la noticia, per a mal, clar. Encara no fa dos anys que s`anuncià el plà de millora per a la línia, plà que faría acurtar els temps del trajecte. I ara ens venen en alló de que som lents. Així que vaig tirar mà del llibre “El ferrocarril de Xàtiva - Alcoi. Empeño y supervivencia” de Basilio Álvarez (totalment imprescindible per a poder entendre el que veritablement representa aquesta línia de ferrocarril) per comprovar el que es tardava en cobrir el  trajecte entre Ontinyent i Xàtiva fa cent anys. I sí, hem millorat però no massa, almenys, no tot el que es deuria ja que cent anys donen per a molt. Ja no anem a velocitat de caragol però encara queda camí per recorrer

Des que tinc ús de raó, el tren sempre ha sigut tema de conversa habitual i el comentari sempre el mateix; “Llevaran el tren”. L`any 1984 es va anunciar el tancament de la línia, fet que finalment no va ócorrer. Salvats per la campana. I després, que? Doncs res, anys i anys de pegats Es complicat explicar com el transport que vertebra les comarques centrals i les comunica amb València porta tants anys en perill d`extinció per aquestes  terres. I no es perque els habitants dels voltants de la Serra Grossa, el Torrater i la Mariola no es moguen per aconseguir salvar el tren. Fins i tot la classe política ha fet pinya per tal que les revindicacions foren escoltades per l`administració que, d`altra banda, sempre ha semblat que per una li entrava i per l`altra li eixia i estava sempre “a verlas venir”. I aci cobra força eixa dita que diu això del llucet que es mossega la cua. No hi havien inversions en la millora de la línia perque no era rentable ja que es poc utilitzada pero a la vegada es poc utilitzada perque no hi han millores en la mateixa. Total, que açó es converteix en el conte del pare bitllet que no s`acaba mai. I dos preguntes a debat; va ser en algún moment rentable el tren? Tot sembla indicar que si, sobretot a l`época de les mercaderies (Ontinyent va arrivar a ser la tercera estació en facturació a tota Espanya). Es van fer millores quan tocava? Poques. Fins i tot al seu moment es va perdre la possibilitat que la línia arribara fins a Alacant, fet que haguera connectat les dos capitals de provincia amb els beneficis que aquest fet haguera comportat.

Com he dit abans, cent anys donen per a molt, però possiblement mai en cent anys s`ha fet tant poc. Per a molts sembla que per aquesta línia férrea transita una espècie de tren de la bruixa, que te parada en unes quantes centenaries estacions fantasma del recorregut on ja no es pot ni tan sols comprar el bitllet, condemnat tot a ser un record del passat. Que volen que els diga? Jo recorde perfectament la primera vegada que vaig pujar al tren. Si eixe fet es converteix en inoblidable en la teua vida, vol dir que es important, no? Un tren i una línia que ha sobreviscut aquestos anys gracies a la gran pressió social que hi ha hagut per part d`una ciutadanía que sempre s`ha rebel.lat defensant allò que forma part de les seues vides.

Parafrasejant a l`historiador alcoià Floreal Moltó, defenem molt lo nostre, perque es l`unic que tenim. Perque si está, está i si no está, no está. Així de fácil i de simple. I com está, ho defensem, clar que si. Es demana “más madera”, com diría el gran Groucho Marx, per a impedir que la locomotora es pare. I ara, a esperar que es vegen complides les promeses de reformes anunciades que renovarien unes infraestructures construides al segle XIX i l`arrivada d`eixos trens hibrids que deurien de ser un gran revulsiu per a la línia. Potser que, d`una vegada per totes, es pase d`alló de “Llevaran el tren” al “Arreglaran el tren”. La línia Xàtiva – Alcoi porta mes de trenta anys comdemnada a mort pero es nega a morir. Potser perque ja va naixer amb obstinació i amb el segell de la supervivencia impres a les seues arrels. Potser tambe perque contínua somiant de convertir-se definitivament en el eix vertebrador de les comunicacions en aquestes terres.