Lliris Picó, escriptora: "Els joves d'ara sí que lligen, malgrat tot"
Lliris Picó és una escriptora d'Ibi que ha publicat un bon grapat de novel·les. La primera va ser Helena: un record sempre és mentida (Columna, 2002), seguida de Les ales de la memòria (Marfil, 2003), L'olor dels crisantems (Tres i Quatre, 2005) i Claus de serp (Marfil, 2007). L'última novel·la és Moisés, estigues quiet (Premi Enric Valor de Narrativa Juvenil), una obra molt distinta de les anteriors. Sobre llibres i més coses conversa l'escriptor Francesc Gisbert amb Lliris Picó en aquesta entrevista.
FRANCESC GISBERT: Lliris, les teues primeres novel·les estan marcades per un to intimista i molt personal. Què et va animar a escriure i quins creus que són els teus referents literaris?
LLIRIS PICÓ. Vaig començar a escriure seriosament i a publicar novel·les i articles de periòdic fa 15 anys, però tinc la sensació que he escrit des de sempre, perquè tot i que des del punt de vista professional he fet docència, investigació i gestió cultural, la meua vocació sempre ha sigut la literatura. El que passa és que vivim en un context social i cultural que difícilment permet que un autor puga viure de la seua producció literària.
Pel que fa als meus referents literaris, diria que sóc bastant eclèctica. Llegesc pràcticament de tot, sobretot autors contemporanis valencians. Tanmateix reconec que hi ha clàssics que no m'importa rellegir una vegada i una altra: les Brontë, Jane Austen, Mercè Rodoreda, Jordi Coca, Neruda, Estellés, Murakami...
F. G: La teua última novel·la és Moisés, estigues quiet. La història i les vivències d'un adolescent narrades des del punt de vista d'una mare divertida i de vegades sorprenent. Què trobarà el lector en aquesta novel·la?
LL. P: Moisés és un personatge molt especial, en tant que és un jove que pateix un TDAH i, a banda d'enfrontar-se amb els problemes típics de l'adolescència (els dubtes sobre l'amor, el sexe, els estudis, etc) haurà de superar els entrebancs diaris que aquest trastorn li suposa. A més a més, és un xiquet adoptat, que pertany a l'ètnia Camba, originària de Bolívia, i lluita constantment per mantenir la seua identitat, dignificar-la i fer-se respectar. És per això que la família, els amics i els companys de classe tenen un paper fonamental en la novel·la perquè es destapen vells tabús sobre l'adopció i sobre determinades diferències que ens fan ser una mica especials. En aquest sentit, volia fer de l'adopció internacional i del TDAH dos dels pilars fonamentals de la narració. En tot cas, el lector trobarà una història realista i entranyable plena de personatges molt quotidians en els quals pot identificar-se tant el públic adolescent com l'adult.
F. G: Aquesta obra tracta temes de gran actualitat, més enllà del caràcter del protagonista: les relacions pares i fills, els conflictes generacionals, la integració, la identitat del país... Per què?
LL. P: Perquè igual que he dit que en determinats moments de la meua vida m'ha tocat fer de professora, en altres he fet de becària o en altres de gestora cultural, hi ha un ofici, o una etiqueta (digues-li com vulgues) de la qual ja no puc fugir: sóc mare. Tot el temps. Això no va per moments... I com a mare, m'interessa tot allò que afecte o preocupe els meus fills. És per això que com a escriptora he volgut reflexionar sobre alguns dels valors que tracte d'inculcar-los: els respecte a la diferència i a la identitat pròpia, el valor dels lligams familiars, siguen o no de sang, la solidaritat, la necessitat d'assumir compromisos i de prendre decisions, etc.
F. G: diuen que els joves lligen molt poc, com els adults. Creus que la literatura té futur en el món actual? I la literatura en valencià?
LL. P: Tinc la sensació que dels joves d'ara es diu el mateix que es deia dels joves de fa 30 anys. Això de queixar-se de les mancances de la joventut és pràcticament un tòpic... Jo pense que els joves d'ara sí que lligen, malgrat tot. És cert que la literatura té un competidor molt potent, que són els mitjans de comunicació audiovisuals, però pense que la qualitat dels productes que oferim els escriptors i els editors és molt bona i que des de les editorials i des de les biblioteques amb el suport d'algunes associacions cíviques i llibreries s'ofereixen plans d'animació a la lectura molt dignes que fan que la lectura siga encara avui en dia una bona alternativa d'esbarjo. El que sí que és cert és que la literatura tindria molt millor salut si les institucions públiques feren inversions raonables en cultura. En aquest sentit no hem d'oblidar que moltes biblioteques públiques necessiten una bona renovació de fons. El llibres estan en el mercat, ara només cal facilitar-ne l'accés al públic de la manera més efectiva possible.
Pel que fa a la literatura en valencià, sense perdre de vista que una literatura feta en una llengua minoritària i minoritzada té grans limitacions, també sóc optimista, en tant que al llarg d'aquests 30 anys i escacs de Llei d'ús i ensenyament del Valencià hem creat tant nous consumidors (ben exigents) de literatura en la nostra llengua com autors ben solvents, capaços de fer front amb el seu bon saber fer a aquell incòmode adversari que comentava abans: la tecnologia. És qüestió de seguir treballant per oferir a la societat una literatura vairada i de qualitat.