Màgia o Patetisme?

Sí, extasiats i enfollits, no hi ha dubte! D’altra banda, ciutats com Palma de Mallorca i Cadis no han parat de celebrar la permanència en la màxima categoria del futbol nacional. I altres ciutats estatals romanen nervioses i intranquil·les pel seu futur més immediat, pel que fa a l’esport rei.

I, efectivament, l’he (és) denominat esport rei perquè crec que res en el món és capaç d’enterbolir de manera tan descomunal les ments de la gran majoria de ciutadans, d’enaltir-los, d’enorgullir-los, de fer-los sentir passió per alguna cosa factible, d’obsessionar-se per unes figures mediàtiques fins a punts extremistes... En fi, què us he de dir que no conegueu respecte del futbol, veritat?

Tots tenim veïns i coneguts que embogeixen una nit com la d’ahir, que esclaten petards en la foscor de la nit i que agafen els seus vehicles fent sonar els clàxons amb certa disbauxa. Tot val! També hi ha dels que ploren, s’amarguen i es deprimeixen pel tràgic destí de l’equip que els representa i que, per tant, ofeguen les seues penes en l’alcohol pretenent oblidar per sempre la temporada, ja finiquitada.

Doncs bé, contemplant la conducta d’aquests individus esmentats anteriorment, se m’obrin dues finestretes analítiques d’allò més interessants. La primera d’elles és simpàtica; m’alegra el fet que aquest esport siga capaç de fer oblidar totes les penes i problemes que arrosseguem en la nostra quotidianitat. Per un moment, ho aparquem tot i ens citem amb amics i amigues al bar, o bé preparem un sopar ràpid a casa en què no falten les cerveses fredes i les creïlles fregides d’entrants. Traiem de l’armari les equipacions, les pintures i les banderetes dels nostres equips. S’atura el món i cal fer força per gaudir (o patir) d’aquell espectacle. Demà no es parlarà d’altra cosa i caldrà estar-hi al dia.

La segona finestreta no és tan amable, més bé patètica. De fet, mil vegades se m’ha passat pel cap per què la gent no reacciona igual davant les injustícies, davant els aspectes més tèrbols socials i que sí que els afecten seriosament en el seu dia a dia, és a dir, pujada desorbitant dels preus d’aliments i dels carburants, l’enriquiment de les elèctriques a costa del nostres diners, la vergonyosa actitud d’un rei emèrit estatal que aprofita la seua inviolabilitat per burlar-se de tots, els problemes sanitaris que continuen en peu, la invasió d’Ucraïna (que sembla haver-se difuminat, però continua més cruenta que mai), l’augment de problemes de violència, racisme, d’assassinats, de matances amb armes de foc... En fi, podria escriure mil problemes més. I on estan estes persones? Les veieu sortir a les places abillades de pancartes o cassoles? Les veieu fent soroll pels carrers? D’altra banda, els mitjans de comunicació donarien tant de bombo a aquestes concentracions de gent? O esdevenen tan anèmiques que no cal ni esmentar-les?

Doncs bé, sincerament, no trobe explicació. O sí. Necessitem vies d’escapament per a allunyar-nos de les nostres misèries. I ens veiem hipnotitzats davant esdeveniments de grans dimensions que ens injecten somnífers. És en aquest punt, quan repasse la història i envege el tarannà de la gent lluitadora i inconformista que ha caracteritzat les nostres terres. És clar, fa centenars d’anys no hi havia futbol, ni Eurovisión, ni Netflix. Però sí que hi havia dignitat.