La falta d'acompanyament de la societat davant una mort gestacional, perinatal o neonatal és la que ha motivat que aquetsa família s'uneisca a altres i organitzen l'acte que aquest 15 d’octubre ha tingut lloc a La Glorieta en el Dia de la visibilització de la mort gestacional, perinatal i neonatal.
Arnau és el primer fill de María i Jorge, va nàixer prematur i va morir d'una hemorragia cerebral. El treball de sanació ha sigut un camí dur que han pogut fer acompanyats de professionals en mort neonatal. Ara han tingut un segon fill, Andreu, a qui li parlen del seu germà amb absoluta naturalitat.
María Picurelli va estar durant més d’un any i mig buscant l’embaràs amb la seua parella, Jorge Llanes: “Quan per fi em vaig quedar embarassada, jo tenia des del principi eixa sensació de que alguna cosa no anava bé, era massa semblant a estar malalta”, assegura.
Ella és infermera i treballava aleshores a neonatologia a un Hospital de València. Havia viscut històries de tot tipus però mai s’hagués imaginat que el seu primer fill i tota la família es convertirien en els protagonistes d’una d’elles.
Arnau va nàixer en la setmana 25 i va viure 3 dies. Va nàixer després d’un complicat embaràs i d’una cesària d’urgència. Una hemorràgia cerebral massiva va fer que els seus pares decidiren que aquella no era qualitat de vida per al menudet, que d’haver seguit amb vida no hagués tingut ni consciència d’aquesta. Una vegada Arnau va morir, María va demanar a les que eren les seues companyes a l’Hospital que li retiraren tots els tubs i cables, doncs encara no l’havia pogut vore sense res. I es van quedar allí abraçats a ell plorant la seua mort, després d’haver-li donat tot l’amor possible.
Arnau significa àguila forta, per això, cada vegada que veuen una àguila, senten que Arnau està prop d’ells. Les cendres del menut reposen a casa: “No concebíem tindre’l a un cementeri. Havia d’estar a casa amb nosaltres”.
María i Jorge van parlar molt sobre totes les coses que es podien esdevindre amb eixe naixement prematur i tenien clar que volien en cada possible escenari. Finalment Arnau se’n va anar massa prompte i ells ràpidament van saber que anaven a necessitar ajuda professional de manera immediata. Va ser així com es van posar en contacte amb la psicòloga d’una associació que a València es dedica a temes de mort gestacional, perinatal i neonatal: “Hem pogut sanar i tractem el tema amb molta naturalitat”, explica María, qui assegura que a casa tenen una fotografia d’una ecografia i que li parlen a Andreu, el germà menut d’Arnau, de qui era. A les converses amb altres persones fa referència als seus dos embarassos i ella afirma que nota com quan parla del primer, la gent s’incomoda.
I és que la mort és un tabú enorme i la mort neonatal encara més. Malgrat que és comú a la natura, doncs molts cadells, per exemple, moren al naixer. María agraeix a la vida que tot aquest procés que els ha tocat viure, haja estat acompanyada de Jorge amb qui es considera un equip i sent que formen una parella magnífica: “Sóc molt feliç ara mateix i Andreu ha vingut a donar llum, encara que és cert que hi ha un tope, com un sostre, sóc molt feliç, però jo tinc dos fills i un ja no està, hi ha una part per damunt d’eixe sostre que no podré omplir, s’ha quedat un buit, i toca aprendre a viure amb ell”, explica.
La naturalitat amb la que han tractat la mort d’Arnau els ha permés sanar més ràpid, plorar molt quan ho havien de fer, parlar entre ells sobre el seu fill i com haguera sigut la vida si ell encara fos ací, i compartir-ho i plorar-ho amb la família: “S’hem sentit molt recolzats per les nostres famílies”, assegura amb contundència. Per qui no s’han sentit tan recolzats ha sigut per alguns amics, que davant el tràgic succés, es van allunyar per evitar fer-los més mal, provocant en canvi, que senqueren molta soledat. I és que la societat no sap acompanyar el dol. I precisament aquest és el motiu principal pel que María i Jorge junt a altres famílies, com la de Lidia i Borja, entitats i professionals, s’hagen unit per organitzar l’acte que aquest 15 d’octubre ha tingut lloc a La Glorieta en el Dia de la visibilització de la mort gestacional, perinatal i neonatal.
La vida segueix, però ells tenen una forma molt diferent de veure-la i viure-la: “Ara prioritzem altres coses, de fet Andreu ha deixat d’anar a l’escoleta perquè vam sentir que ell i nosaltres ens mereixem estar amb ell”, argumenta, doncs l’embaràs del segon fill va estar replet de pors: “unes pors que ell va viure mentre estava a la panxa”. Aquesta família ara viu a Alcoi, on es van traslladar per buscar la calma. El que té clar és: “ara sols em queda agrair, agrair i agrair perquè ell va estar viu i nosaltres estem vius”.
Aquest és el missatge que María porat tatuat a l'esquena i aquestes la seua mà i la d'Andreu, germà d'Arnau.
DIA DE LA VISIBILITZACIÓ DE LA MORT GESTACIONAL, PERINATAL I NEONATAL
Així van poder els familiars fer un homenatge a tots els fills i filles que no van poder nàixer o que van morir abans de l'any de vida. La Glorieta ha acollit cants i les famílies han pogut escriure el nom dels seus bebés a papallones (símbol de la mort perinatal) de paper que més tard s'han depositat a un pot de vidre il·luminat. A més el Pont de Sant Jordi s'ha tenyit de blau clar i rosa, símbol del dol.
Alcoi, per primera vegada celebra aquesta data important, i ho fa de la mà de famílies, comares i projectes relacionats amb la maternitat.
