Mesquinesa

No cal dir que, a excepció dels tres mesos i mig de quarantena absoluta a casa el 2020, els docents hem estat sempre al peu del canó, al costat dels autèntics protagonistes de les aules: els i les alumnes. També ho vam estar en aquest període d’incertesa, virtualment. Recorde com tot el claustre de professorat de l’institut vam gravar un vídeo de suport a tot l’alumnat i com vam rebre felicitacions i bones vibracions per la seua banda. Però també recorde les jornades maratonianes d’hores i hores a la pantalla de l’ordinador formant-los, explicant-los les noves tecnologies enfocades a la docència i corregint activitats de sol a sol.

Els mesos després foren (i continuen sent) d’autèntica precaució i inestabilitat: protocols, mascaretes, finestres obertes en dies de fred inhumà, gels hidroalcohòlics per tot arreu, adaptacions curriculars, reformulació de les programacions didàctiques, desdoblaments de cursos, positius per malalties, informes de sanitat... en fi, tot un maremàgnum de factors que, psicològicament, poden esgotar amb contundència i crear inestabilitat emocional en qualsevol individu.

No obstant això, diàriament presencie allò que denominem la vocació del docent, duta a terme per tots els companys i companyes de l’institut fet pel qual em permet valorar molt positivament la nostra tasca. Admire la dedicació, la disponibilitat, l’adaptació, l’empatia i, sobretot, les ganes d’aprendre que tenim també els més grans. Crec, sincerament, que formem una simbiosi admirable i que eixa química que es crea dins l’aula és un privilegi per a nosaltres, els docents, els quals compartim les alegries i tristeses d’uns adolescents que tenen els sentiments descontrolats en aquestes edats tan conflictives. I és ací on vull centrar aquesta segona part de l’article.

La tasca colossal i discreta que els docents desenvolupem en el dia a dia sovint es veu menyspreada i vilipendiada sense cap tipus d’escrúpols. Ens trepitgen famílies inconformistes que jutgen les nostres decisions d’avaluar els seus fills. D’altres, desconeixedors totals de la tasca no presencial a les aules, ens tracten com a persones profitoses per tenir mesos de vacances, hipòtesi totalment falsa. Des de les altes esferes, no ens redueixen les ràtios d’alumnes per classe, tot i la situació pandèmica que així ho aconsella (una dada: aquest any soc tutor d’un curs de 35 alumnes de 2n de Batxillerat). I, per a més inri, els mitjans de comunicació més mesquins busquen titulars mediàtics que deixen entreveure el poder sobrenatural i malèfic que despertem en l’alumnat.

Aquesta última sentència l’afirme a propòsit d’un fet esgarrifós que va esdevenir la setmana passada a Elx, ciutat en la qual exercisc la docència. Alguns periòdics i cadenes de televisió sensacionalistes i miserables, com Tele 5, associaven l’horrorós assassinat d’un jove cap a tota la seua família amb la lectura d’un llibre de Llengua Castellana. El llibre en qüestió, La edad de la ira, de l’autor català Nando López ha estat premiat en moltes ocasions, la trama del qual ha servit de guió per a una sèrie de televisió. Em consta que l’autor està consternat i dolgut per tot l’enrenou creat per aquests desvergonyits efectistes. Però, heu pensat com se senten els docents de l’institut i els companys de professió que, com jo, compartim emocions, inquietuds i desassossecs? De veritat els llibres tenen aquest poder? Si és així, en el meu cas i en eixes edats, recorde haver llegit Júlia i no per això vaig anar a una gasolinera a per garrafes de petroli per tal de cremar l’ajuntament. Ni tampoc recorde haver augmentat les ganes d’esquarterar els genitals de l’alcalde. Al contrari, vaig entendre aspectes del caràcter alcoià que ens caracteritzen i em vaig afeccionar per sempre més a la lectura. Però, ai las! (com deia Isabel-Clara Simó). És més fàcil acusar els desprotegits docents i sembrar l’ombra del dubte. I això és periodisme? Vergonya, cavallers, vergonya!