Miquel Santamaria: "Fer i programar teatre de titelles és imprescindible"

Miquel Santamaria ha fet balanç del cicle 'Els Amics del Tirisiti' i ha recordat els seus inicis, sota el nom 'Nadal de Titelles'. Amb tot, repassa la programació d'aquesta edició convençut de que el teatre de titelles és fonamental en la cerca de nous públics. "Les titelles tenen una capacitat d'arribar a un públic, a unes edats, que altre teatre no arriba", afirma Santamaria.

ARAMULTIMÈDIA. Quina és la valoració que fa el Centre Cultural del cicle 'Els Amics de Tirisiti'? Quan comença aquesta iniciativa?

MIQUEL SANTAMARIA. Aquest cicle es va iniciar a mitjans dels anys 80 sota el nom 'Nadal de Titelles'. En aquell moment es feien funcions de teatre de titelles i objectes, aprofitant la celebració de la Mostra Internacional de Titelles de la Vall d'Albaida i l'estada en la comarca de grans companyies.

La idea era bastant interessant i justificada, ja que a Alcoi sempre s'ha fet teatre de titelles amb l'arribada del Nadal, començant per Tirisiti que no s'ha d'oblidar que és un teatre de titelles.

Estava bé reforçar el Betlem del Tirisiti creant un cicle així, pensat bàsicament per a les escoles. Val a dir que en aquell moment es va viure certa efervescència cultural a les escoles i van començar a eixir dels centres per a anar als teatres. Però a Alcoi no hi havien tants teatres com ara, no estava el Calderón, no estava el Principal -tots dos eren cinemes- i tampoc els Salesians -que estava en mal estat i era d'ús de l'escola-. Aleshores venien les escoles i també fèiem funcions pel públic general, que pagaven una aportació simbòlica. Tot va anar evolucionant, entre d'altres coses les escoles tenien més oferta, i va arribar un moment que per motius 'X' es va voler lligar únicament a la campanya al Tirisiti, quan es pretenia que fora BIC.

Així, el 'Nadal de Titelles' es va lligar al Tirisiti i a principis del s. XX va adoptar el nom de 'Els Amics de Tirisiti', una idea simpàtica que pretén simbolitzar com els companys de Tirisiti venen a visitar-lo.

La marca ha variat i d'entre d'altres coses perquè el cicle no està tan lligat al Nadal ni a la Mostra d'Albaida. Ara el que fem és aprofitar el Festitíteres d'Alacant, que sempre porta alguna companyia internacional i nosaltres ho podem apropar fins a Alcoi amb la col·laboració del festival.

AM. Fem un repàs per la programació d'Els Amics de Tirisiti d'aquest 2013.

MS. El cicle arranca aquesta setmana del 23 de novembre amb 'El Gallo de las Veletas' de la companyia 'Títeres La Canica'. Es tracta d'un espectacle premiat a la 'Feria de Teatro FETEN 2013' de Gijón i a la 'Fira de Teatre de Titelles de Lleida 2013'. Es tracta d'un format molt menut on les titelles són objectes diaris que podem trobar a totes les cases i és un espectacle que deixa bocabadats a tots els xiquets i xiquetes que el veuen.

El dia 5 de desembre arriba 'Mi amor es un colador', amb una filosofia molt semblant a l'anterior, on un objecte com un colador es converteix en un personatge. És teatre d'objectes i aquest espectacle és el que hem portat en col·laboració de Festitíteres d'Alacant, Alicante Cultura i la Diputació d'Alacant. Esta funció està dedicada als escolars i es va omplir en només dues hores.

Seguidament tenim a una companyia amb 'solera' com és 'Títeres de María Parrato' amb 'Palabras de Caramelo'. En aquesta ocasió l'espectacle també ha estat premiat a FETEN en 2009.

El diumenge 8 de desembre serà el torn dels valencians de 'Tramant Teatre' amb una història però reformulada com és 'El vestit nou de l'Emperadriu'.

I tancarem el cicle amb 'La màgia de la flauta màgica', un espectacle de Vicent Vila amb Teatre de la Caixeta que és una creació musical basada en 'La flauta màgica' de Mozart. Recull algunes de les melodies d'aquesta obra mentre fa un recorregut per diverses disciplines de les arts escèniques.

Totes aquestes propostes són recomanables i complementàries. És cert que amb aquest cicle sempre ha tingut molt d'efecte el boca-orella, el que originava que els primers dies mancara una mica de públic i els darrers es superara l'oferta. Però en aquesta ocasió espere que açò no passe perquè la primera obra, 'El Gallo de las Veletas', és de les més boniques.

AM. Les titelles es presenten com una forma eficaç d'apropar el teatre al públic infantil, almenys a Alcoi tenim aquesta experiència.

MS. El teatre de titelles és més complicat del que sembla, ja que amb pocs mitjans s'aconsegueixen grans resultats. De fet, les titelles tenen tanta personalitat i són tan emblemàtiques que poden fins i tot associar-se a un lloc o a un espai, com és el cas de les titelles negres de Praga, per exemple. A Alcoi açò també ha passat amb el Tirisiti.

Les titelles tenen una capacitat d'arribar a un públic, a unes edats, que altre teatre no arriba. Amb elles els xiquets s'acostumen a vindre al teatre, que es faça fosc i que els conten coses sense pantalles pel mig. Es tracta d'una gran experiència per a ells què viuen amb molta il·lusió. La creació de públics és fonamental, i els xiquets són el públic més sensible que podem tenir i el que té l'opció d'enganxar-se.

Per això és important fer teatre escolar però també familiar, perquè els xiquets visquen el teatre també des de l'àmbit de l'oci i no només dins de l'àmbit educatiu. El teatre s'ha de desplegar en l'oci, és fonamental que t'aporte i que t'ho faça passar bé.

I per tot açò fer teatre de titelles és imprescindible.

AM. Com s'ho heu fet per absorbir la pujada de l'IVA cultural? Què ha generat aquesta pujada del 8% al 21% perpetrada pel Govern central del PP?

MS. A causa de la crisi la gent té menys diners que abans, i açò sí que s'ha notat al pati de butaques. I no és perquè l'espectacle no interesse, és perquè la gent té la butxaca buida.

La pujada de l'IVA ha perjudicat tant al públic com a les companyies. Els costos de les produccions també han pujat, abans tenien un tractament especial però ara s'ha pujat a tots els nivells.

D'aquesta forma -en principi- augmenta el preu de la funció, el preu de les entrades, el preu dels tributs... En definitiva la pujada de l'IVA ha estat criminal i a més ineficaç. Ara s'està recaptant menys que abans.

Amb aquest ritme la indústria cultural caurà en uns anys i no quedarà ningú. I els recursos que perdrà l'Estat seran molts. No oblidem que la riquesa que creava la indústria cultural era més que les subvencions que es donaven. Les vertaderes subvencions al teatre són el públic.

Alcoi no és de les ciutats que més està patint tot açò perquè s'ha apostat per mantenir la programació cultural. Però arribarà un moment que també caurà. Val a dir que l'Ajuntament no té cap obligació, constitucionalment, d'oferir programació cultural. Només té l'obligació de mantenir una Biblioteca. Però s'entén que la cultura és un dret dels ciutadans tot i que no estiga contemplat de forma explícita. És a dir, que el que es fa a Alcoi és per voluntat.

L'àrea de Cultura de l'Ajuntament d'Alcoi no ha generat dèficit des de fa més de 25 anys, sempre ha funcionat amb els pressupostos que se li han donat.
Malgrat tot, no podem permetre que es tanquen teatres públics, s'han de mantenir com siga.

Els preus a Alcoi s'estudien molt, tenint en compte variables com la capacitat adquisitiva de l'espectador. També per això hem posat en marxa el Club de l'Espectador i més avant estudiarem l'opció de fer associats. Açò ens permet tenir un contacte directe amb els usuaris, saber el que els agrada i el que no, conéixer les seues percepcions de primera mà.

AM. Com es pot combatre l'excés d'activitat? Es pot arribar a coordinar una agenda com la que té Alcoi en aquests moments?

MS. Per fer-nos una idea, entre octubre de 2012 i gener de 2013 l'Àrea de Cultura ha programat de forma directa un total de 73 activitats. Tot açò sense tenir en compte els actes de les associacions, entitats, acadèmies de dansa... i tot allò que s'ha programat al Teatre Principal, que depén de La Dependent.
Com controlar tot açò? Hem de buscar un gran pacte local que s'està intentant des de fa més de 20 anys.

Nosaltres no podem trencar contractes ja fets, però tampoc podem de cap manera negar l'accés a un teatre a una entitat local. Per tant, no s'ha de saturar el mercat però tampoc s'ha d'improvisar. També cal tenir en compte què és el que perseguim, si és qualitat o quantitat. A més hem de sumar la competència externa de ciutat com València, Alacant, Madrid o fins i tot l'estranger!

Una opció per donar cabuda a tot seria emprar també altres espais, com ara les filaes, per a la celebració d'alguns actes, així podríem no saturar tant els teatres.

Però ordenar tot açò ja entra dins de components polítics. Tot el món vol el millor però s'ha de parlar molt. És cert que els darrers anys està avançant-se, però s'han de buscar alternatives més que les que ofereixen els espais públics. Hi ha moltes idees i molts camps per explorar encara.

Xocs directes entre programació hi ha pocs, i això vol dir que l'agenda conjunta d'alguna forma està quallant.