Moreno i 'El Ñoño', la història amb història s'escriu

Quan algú és llegenda abans de morir és que sempre serà immortal. Aquest ha sigut el cas de Moreno i “El ñoño”. En 1959, tal com va referir el mateix Juan Moreno en alguna ocasió, el va fitxar el llavors secretari del club, Juan Ripoll, per una temporada, i va estar un total de quince, plantant arrels a Ontinyent. Ací començaria una història grandíssima. La seua qualitat com a porter va ser indiscutible, de poderosos reflexos, era capaç de jugar-se el físic amb la condició de mantindre la seua porteria a zero. El porter dels èxits en una època grandiosa per al futbol a Ontinyent. Va viure quatre promocions i dos ascensos a Segona Divisió, encara que un dels seus grans exits estiga pràcticament oblidat. I és que Moreno va ser el porter menys golejat en la temporada 1963-1964. La circumstància que el trofeu Ricardo Zamora al porter menys golejat creat pel diari esportiu Marca no estiguera instaurat en aquells anys per als porters de Segona Divisió va deixar a Moreno sense guardó.

El porter del Reial Madrid Vicente va aconseguir el trofeu en Primera Divisió i el porter de l'Ontinyent va ser obsequiat amb un rellotge d'or i una banderola de la Federació per tan enorme temporada. Quinze temporades en la disciplina del club (amb cessió d'un any inclosa) i 460 partits oficials que el converteixen en el futbolista que més vegades a vestit la samarreta de l'Ontinyent C.F. i, per a molts, en el millor porter de la seua història. Els seus èxits no van acabar ací. Com a entrenador, va ascendir al C.F. Sant Rafael, un altre equip d'Ontinyent, de categoria i va ser segon entrenador de l'Ontinyent C.F., al qual va seguir lligat sempre ja fora amb els veterans o en qualsevol esdeveniment o activitat relacionada amb aquest. Quan aquella plantilla de l'any 1963 va rebre el seu homenatge pel cinquanta aniversari d'aquell primer ascens, Moreno no va poder ocultar la seua emoció; “Sabia que ens anaven ha fer alguna cosa, però això ha sigut massa”, li vaig sentir dir aquell matí. Va rebre el primer carnet de soci de la història de l'Ontinyent 1931 C.F. perquè la història amb història s'escriu.

I que dir de “El ñoño”? A diferència de Juan Moreno, a Toni el vaig tractar i molt per diverses raons. Pel seu càrrec en el club, pel seu gran amor al club, perquè vivia en la mateixa plaça en la qual tinc la meua ocupació laboral i perquè el seu caràcter el feia ser molt volgut per tot el món. A meitat dels anys huitanta va començar la marxa de “El ñoño” amb l'Ontinyent. Delegat de camp durant quasi quatre dècades. Ací queda això. Passaven presidents, directius, jugadors i rivals sobre el tapet verd del Clariano, però hi havia una cosa que no canviava i aixó era Toni Vidal “El ñoño”. L'ultim delegat de l'Ontinyent C.F. i el primer de l'Ontinyent 1931 C.F. perquè la història amb història s'escriu. Una vesprada em trobava en El Clariano amb un amic. Vam veure a Toni, el saludem i xarrarem una mica amb ell l'abans que marxara.

Uns minuts despres ens trobem un telèfon mòbil damunt d'una de les cadires i ens vam posar en contacte amb la seua família perquè tornara al camp per ell. Quan va tornar i ens va veure, va preguntar sorprés; “Com sabíeu que era el meu telèfon?”. “Per la funda Toni, per la funda” li vam respondre. I és que Toni portava impresos en la funda del telèfon mòbil tots i cadascun dels escuts que havia tingut l'Ontinyent C.F. en la seua història, perquè la història amb història s'escriu. L'última vegada que el vaig veure en El Clariano, com no, va ser a la tornada d'Alcoi per a celebrar l'ascens de l'equip el 5 de juny. Allí estava, amb la seua samarreta commemorativa de l'efemèride, com a part una vegada més de la història.

Parlar d'aquestes dues persones que ens han deixat, paradoxes de la vida, el mateix dia, és parlar de més de mig segle d'un club de futbol, no del futbol com a esdeveniment de masses sinó del futbol com a esport, amb els seus valors i essències més representatives. Vaig passar després d'aquest 26 d'agost per davant de l'Estadi El Clariano. De sobte, em va caure damunt una gota. Vaig mirar al cel i no hi havia un sol núvol. Llavors em vaig adonar que havia sigut la torreta, el nostre símbol extern, testimoni mut de tantes vesprades de glòria. Estava trista i se li va escapar una llagrimeta pensant que ja no els tornarà a veure per allí. I mentre jo mirava al cel, Moreno i “El ñoño” somreien des d'allí. El partit ha acavat i han penjat les botes definitivament. Perquè la història amb història s'escriu.

Des de l'infinit, la glòria.