Museu de l’accident

La tecnologia, en un sentit intuïtiu però ample, té una funció mediadora entre les persones i el món. En el dia a dia, no som conscients de la magnitud que té eixa funció de mediació. Intenteu pensar en alguna activitat diària que no depenga d’una creació/aplicació tecnològica. És molt complicat. Per això, quan «falla», pensem que el món s’acaba... i per ací va un poc la història de hui.

Menjar, desplaçar-nos, dormir, curar-nos, mirar de lluny o de prop, treballar, o comunicar-nos... en tot el que pugueu afegir a la llista hi ha dependència de les realitzacions tecnològiques del ram: una carlota modificada genèticament, un cotxe que es mou usant combustible o electricitat, un matalaf de viscoelàstica, una vacuna, unes ulleres, el correu electrònic, les xarxes socials... sense eixes cosetes quotidianes, que s’han tornat invisibles per omnipresents, no sabem fer res.

Esta setmana, hem viscut un moment singular al respecte. De forma imprevista, 3.000 (tres mil) milions de persones es van quedar sense poder accedir als seus perfils de «Facebook», «Instagram» i «WhatsApp». No és la primera volta que passa i tot va quedar en un esglai... però quin esglai! S’imagineu que eixe «no poder entrar al perfil» durara setmanes, o mesos? S’imagineu que el problema s’acomanara a les coses que també estan en «internet» i que en realitat són més importants que unes xarxes socials (comptes bancaris, documents de treball en escriptoris virtuals, agendes de contactes que deixem en el «drive» -l’iCloud, el Box, o el Dropbox...-)? Eixe és el món al que estem arribant. Millor dit: eixe és el món al que hem arribat.

L’accident d’un tren, que també és una «tecnologia de la comunicació», provoca una catàstrofe de caràcter local. Passa en un lloc de la via molt concret i té conseqüències, però que tenen un efecte limitat. Quan l’accident és de les tecnologies de la «telecomunicació», les conseqüències són globals i potencialment devastadores. Els accidents de tren els coneixem bé. Els accidents d’internet encara només a mitges. Un «problemeta» ací pot provocar un «efecte» allà de conseqüències inimaginables: com el crac mundial de la borsa de 1987, amplificat per un «contagi informàtic».

I que pinten ací els museus? Què és això del «museu de l’accident»? Reconec que els museus són una idea molt decimonònica, però és la metàfora creada fa dècades pel pensador francés Paul Virilio per a explicar tot este embolic i que conté un concepte molt senzill: «si fórem capaços d’exposar els accidents que genera un ús indiscriminat de les tecnologies de la (tele)comunicació, potser seríem més conscients del possible futur catastròfic que els espera a les societats i les persones que viuen en elles». Això seria un museu de l’accident: un museu de la consciència preventiva.

Germán Llorca-Abad