Pioneres (III)

Continuem descobrint a dones poc conegudes o directament desconegudes que han ajudat d'alguna manera a què el món que hui coneguem siga com és, perquè van aportar talent al moment al qual vivien.

Hui comencem amb una vella coneguda, Hypatia d'Alejandría (355-415 d.C.) que va ser una filòsofa i mestra neoplatònica grega, natural d'Egipte, que va destacar als camps de les matemàtiques i l’astronomia, fou membre i cap de l'escola neoplatònica d'Alexandria a començaments del segle V.

Seguidora de Plotí, va conrear els estudis lògics i les ciències exactes, i va portar una vida ascètica.

Es va interessar per la mecànica i va construir un astrolabi pla, millorant el disseny dels instruments més primitius. Amb ajuda d'astrolabis Hipàtia va cartografiar diversos cossos celestes i va confeccionar un planisferi.

També va construir un hidròmetre i un hidroscopi, i va inventar l’aeròmetre, un tipus de densímetre, per això es considera com una pionera en la història de les dones i la tecnologia.

Hipàtia fou assassinada, linxada per una turba de cristians. La motivació dels assassins i la seua vinculació o no amb l'autoritat eclesiàstica ha estat objecte de molts debats. L'assassinat es va produir en el marc de l'hostilitat cristiana contra un paganisme ja en declivi i de les lluites polítiques entre les diferents faccions de l'Església.

I ara és el torn de Christine de Pizan (1364-1430) que fou una poeta i filòsofa que es va convertir en la primera escriptora professional a França. Els seus tractats filosòfics protofeministes inicien la Querella de les dones/Querelle des femmes. La seua dedicació al món de l'escriptura i la literatura va ser completa i ens llegà un important repertori d'obres que il·lustren molt bé la societat i el pensament de la seua època.
Amb quinze anys, el 1379, es va casar amb el notari del rei, Étienne du Castel, amb el qual va mantindre un matrimoni feliç.

El 1386 va morir son pare i tres anys més tard, quan Cristina tenia vint-i-cinc anys i era mare ja de tres fills, mor el seu marit. Pizan, vídua, es va quedar a càrrec de tota la família: els fills, la seua mare i una neboda, i va haver de suportar una àrdua situació econòmica.

Per manca de recursos econòmics, començà a escriure i, gràcies a aquesta activitat, va poder tirar la família endavant, ja que l'herència del seu espòs li va ser negada i va lluitar durament durant un llarg període d'anys fins que la va aconseguir.

Entre els seus escrits podem destacar el Llibre de la ciutat de les dames (1405), d'importància cabdal en la història de les dones: és considerat un tractat del feminisme europeu a l'època i és una recreació ucrònica i utòpica d'un espai exclusivament de dones on el patriarcat es derogava, perquè no el reconeixien com a mesura de les coses, ni com a interlocutor vàlid.

I ara coneixerem l'aportació de Sabine von Steinbach (S XIII-S XIV) que va ser una escultora del segle XIII a qui hom atribueix les escultures del pòrtic de la catedral d'Estrasburg i algunes de les estàtues gòtiques més notables de la catedral de Notre Dame de París.
A la catedral d'Estrasburg, l'escultura de Sant Joan sosté un pergamí a la mà al qual es pot llegir la inscripció: "Gràcies a la gran pietat d'aquesta dona, Sabina, que em donà forma dins d'aquesta pedra dura“.

Al segle XIII a Europa van aparéixer les primeres universitats però, com eren fundacions de l'Església, la majoria prohibia l'accés a les dones.

En molt poques ocasions es permetia l'accés a una dona, i solia ser el cas d'una vídua o filla que heretava el taller del seu marit o pare, pintor o escultor. Una d'aquestes comptades excepcions és precisament Sabina de Steinbach.
I a poc a poc coneixem dones pioneres que són grans desconegudes per a la majoria de la gent i que, amb la recuperació de la seua memòria intentem fer un acte de reparació històrica a les seues aportacions i en èpoques on, ser dona, estic segura que havia de ser molt complicat.