Pioneres IV: Les sufragistes americanes i britàniques

El sufragisme va ser un moviment internacional de reivindicació del dret de les dones a exercir el vot. Originat als Estats Units a finals de la dècada de 1840, va anar més enllà de la reivindicació del vot femení, perquè també va ser un moviment reformista social, econòmic i polític que, inicialment i als Estats Units, exigia l’abolició de l'esclavisme.

Era un moviment bàsicament de dones que, quan van comprovar que també eren arraconats els seus drets per ser dones per parts dels seus companys de lluita, van començar a reivindicar el seu dret al vot, o siga al sufragi.

Un dels moments importants per a aquest moviment va ser la convenció i posterior declaració de Sèneca Falls (Nova York) o, declaració de sentiments, al juliol de 1848 la primera convención sobre los derechos de la mujer en Estados Unidos. Organitzada per Lucretia Motti i Elizabeth Cady Stanton i que consta de dotze decisions i inclou dos grans apartats: les exigències per aconseguir la ciutadania civil per a les dones i els principis que han de modificar els costums i la moral. Onze de les decisions van ser aprovades per unanimitat i la número dotze, la que fa referència al vot, per una petita majoria. És considerada com el text fundacional del feminisme com a moviment social. Va ser una de les expressions col·lectives del feminisme contemporani.

A la Gran Bretanya, El moviment va ser més radical i tot i l'existència d'iniciatives anteriors, el moviment va començar realment a partir de 1897 quan es va fundar la NUWSS (National Union of Women Suffrage) i l'any 1903, quan Emmeline Pankhurst va fundar la WSPU (Women’sSocial and Political Union). Les seues membres eren conegudes com les "suffragettes".

Eren considerades com a radicals perquè, a més del vot, demanava canvis en la família, el treball, la sexualitat... Segons aquest corrent, el vot es veu com a condició necessària però no suficient. Molts anys de lluita, empresonament i mort de dones van ser necessaris per aconseguir el vot.

Mentre al Parlament es discutia les reformes legislatives que permetessin l'accés del vot a les dones, la WSPU, a més dels tradicionals mitjans de propaganda com els mítings i les manifestacions, va recórrer a tàctiques violentes com el sabotatge, l'incendi de comerços i establiments públics, o les agressions als domicilis privats de destacats polítics i membres de Parlament.

Pankhurst deia al 1914:"Ens té sense cura les vostres lleis, cavallers, nosaltres situem la llibertat i la dignitat de la dona per sobre de tota aquestes consideracions, i continuarem aquesta guerra com ho vam fer en el passat; però no serem responsables de la propietat que sacrifiquem, o del perjudici que la propietat pateixi com a resultat. De tot això serà culpable el Govern que, tot i admetre que les nostres peticions són justes, es nega a satisfer-les".

A la creixent repressió governamental, les "suffragettes" van respondre amb vagues de fam a la presó a què l'administració va respondre amb la brutal alimentació forçada.

En 1918, una nova llei electoral va permetre les dones britàniques de més de 30 obtenir el dret de vot. Deu anys després, el 1928, una nova llei, la "Equal Franchise Act", va fer que totes les dones majors d'edat aconseguiren l'anhelat dret de sufragi.

Com per a no recordar-les en cada convocatòria electoral i anar a votar sense cap fissura siga quin siga el sentit del nostre vot. Per elles, per la seua lluita, per les seues vides, fins i tot arrencades per aconseguir el seu objectiu, en cadascuna de les convocatòries electorals, les dones hem d’anar a votar. Va costar molt que eixe acte, ara senzill, es convertirà en un dret universal per a les dones. No ho oblidem.