Pioneres IX: les viatgeres

Hui parlarem de dones viatgeres que, pels motius que foren, van abandonar les seues llars més o menys còmodes i van viatjar cap altres espais desconeguts o no sempre van trobar el que anaven buscant.

Començarem amb Egèria, una dona nascuda al segle IV que va fer un viatge religiós per terres d'Orient cap a finals del segle IV. Va escriure el llibre Itinerarium on narra el seu viatge. Així mateix, hi apareixen també relats sobre la manifestació de la fe, la disciplina religiosa i la correcta localització dins de la Bíblia dels llocs per on passava fins a arribar a Terra Santa. Quan va arribar a Jerusalem va realitzar tres viatges en tres anys cap al mont Sinaí, el mont Nabau i la tomba de Job, acompanyada d'una escorta que pertanyia a la guarnició de soldats romans. També va quedar meravellada dels deserts i l'espectacle del cel. De Mesopotàmia va anar cap a Constantinoble i és on redacta el que seria el seu llibre, també conegut com a Peregrinatio ad loca sancta (Peregrinació a Terra Santa).

Continuarem amb una altra dona del segle IV, Poemenia, una matrona hispana de la família de l'emperador Teodosi, de gran fortuna i d'ortodoxa fe nicena, que va peregrinar a Egipte, fins a la ciutat d'Alexandria i d'allí es va embarcar en els seus vaixells fluvials remuntant el Nil fins a arribar als peus de Joan de Licópolis per ser curada. A la seva tornada, en la qual per descuit o presumpció de Poemenia, va ocórrer l'incident amb els nadius, es va encaminar cap a Jerusalem per visitar els sants llocs cristians. Va residir-hi algun temps. Va construir la basílica de l'Anàstasi i altres construccions més.

Ara anem amb Catalina Erauso y Pérez Galárraga (1585-1650?), com veiem més propera en el temps. Basca de naixement, viatjà per Espanya i Amèrica vestida d'home i ser moltes més coses que una viatgera. Primer novícia convertida en militar, assassina confessa d'almenys deu homes, busca-raons, ludòpata, verge, lesbiana i transmutada en home. La major part del que coneixem de la seua vida es deu a una autobiografia que bé podria ser un memorial al rei Felip IV dictat per acompanyar la sol·licitud d'una pensió vitalícia.

La fama de la Monja Alferes va creuar l'Atlàntic i va ser rebuda pel mateix rei d'Espanya, Felip IV, i es va entrevistar amb el papa Urbà VIII, que li va atorgar permís per vestir i signar com a home. Es tracta d'un dels personatges més populars i controvertits del Segle d'or espanyol, i ha estat objecte de gran quantitat d'estudis i mites sobre la seua vida.

I ja passem a finals del segle XIX i principis del XX amb Isabel d'Urquiola. Nascuda a Vitòria en 1854 és una de les anomenades Reines de Àfrica per l'escriptora Cristina Morató al seu llibre del mateix nom. En 1874 va viatjar juntament amb el seu marit, Manuel Iradier i la seua germana Juliana, a Guinea. Els viatgers van arribar el 18 de maig de 1875 a l'illa d'Elobey Chico navegant el majestuós riu Camaronesa bord de vapor Loanda. Aquest era el lloc que havien triat com a base d'operacions per a les seues exploracions al país del Muni. Mentre Iradier va recórrer la xarxa fluvial del riu Muni o riu Perill, Isabel i Juliana anotaven qualsevol canvi a la temperatura, el vent, els núvols, etc., per encàrrec de Manuel. Iradier, que el 1876 va acceptar el càrrec de mestre a l'escola de Santa Isabel on ensenyava espanyol, lectura i aritmètica als nadius de Fernando Poo, va animar la seua dona a treballar amb les nenes al mateix centre. Isabel durant uns mesos va exercir com a mestra interina ensenyant a llegir i a escriure les nenes guineanes.

Com veiem, una vegada més i per motius ben diversos, les dones també han viatjat i aportat les seues vivències al coneixement del món en cada moment i des de l'antiguitat, malgrat que hagen estat esborrades de la història, diguem-ne oficial.