Què li passa a l'Alcoyano?

El Deportivo flirteja amb el descens a Tercera divisió, i la por envaeix el cos i l'ànima dels aficionats més fidels. Sempre es diu que la temporada es juga en les deu últimes jornades. Ens trobem prop d'eixa setmana, i la situació no millora. L'ambient a la graderia està tan enrarit com ara pessimista, i molts diumenges, l'aficionat acull amb indiferència les derrotes. I és que, fins fa poc, El Collao era inexpugnable i un vertader malson per als rivals. Ara, qualsevol guanya.

Què està passant?

-Falta de lideratge a l'equip. Fa no molt Fernando Maestro, Carrión, César Remón, Carpio, Diego Jiménez o Manuel Gato eren els líders, els referents. I si era menester, eixien a donar ànims, asseien a algun jugador per a explicar-los què era allò de ser del Deportivo, i conjuraven l'equip. Eixos referents no existeixen. Només tenim a Barreda i a Navarro, però semblen insuficients. Enyorem el pulmó de l'equip, l'ídol.

-Plantilla dispersa. L'edat no importa massa i no pensem que superar els 30 siga un impediment. El problema és la falta de connexió entre ells. És inevitable que es facen grups. És normal i natural, però potser estan ara massa marcats i no hi haja massa comunicació entre els jugadors. La falta de lideratge no ajuda.

-Sense vinculació a Alcoi. La majoria de jugadors viuen fora d'Alcoi, en concret a Alacant. El lloc per a viure és una decisió personal i totalment respectable, però sembla millor compartit espai i temps amb afició, directiva i en definitiva, l'entorn. Vindre a Alcoi dues hores al dia per a entrenar i estar alié a les preocupacions i inquietuds dels aficionats genera una desvinculació absoluta.

-Sentir els colors. Potser té a veure amb el perfil dels jugadors, massa experimentats, rodamons del futbol i als que -és totalment comprensible- el mateix el fa jugar a l'Alcoyano que a l'Ontinyent. Això li passava a Robben, Ronaldo o David Torres (salvant les distàncies), però sembla que ningú pateix o viu, o degusta l'escut i la samarreta. Són treballadors del futbol, però saber que l'any que ve seguiran jugant a Alcoi o en altre lloc, pot generar certa indiferència en les seues actuacions.

-Les tres últimes temporades han acabat esgotant l'afició alcoianista. El primer any, amb la desfeta (una altra vegada) del Cartagena en l'era Seligrat. El passat any fou per a oblidar, amb tres entrenadors i vesprades de patiment al Collao només superades amb les victòries a Alacant i Elx. I enguany, la situació ja és sagnant i desesperant. Dos partits guanyats al Collao en tota la temporada, mala sort, penals errats i cansament absolut de l'afició. A la gent li costa admetre que allò de la Segona A fou un miracle.

-El cansament de l'afició provoca indiferència. A això cal afegir que des de la zona noble del club es percep cert esgotament pel que fa a la gestió i a la motivació. Potser només s'han contagiat de la situació generalitzada. El cert és que al Collao ja ningú somia amb la Copa del Rei ni amb un play off. I a la Copa i al Play off fa només dos anys s'accedia.

-Massa social envellida. És curiós, però si fem una enquesta entre els menors de 10 anys, un 0,5 per cent d'ells ha xafat El Collao alguna vegada. La massa social està envellida. I no hi ha manera de posar l'horari dels partits de matí o fins i tot algun dissabte de vesprada. En hivern, dur a un xiquet al Collao suposa pulmonia assegurada.

-L'empresariat no vol saber-se'n res. Conegut és el fet que a l'Alcoyano no entra ni un clau. Els empresaris en veure el telèfon d'algun directiu sonant a la seua pantalla comencen a tremolar. Potser perquè no fa molt, posaren diners que no tingueren cap rendibilitat ni econòmica ni social. Als dos patrocinadors principals: Unión Alcoyana i El Serpis, cal posar-los un monument.

-L'entrenador. No ha connectat amb la ciutat ni amb l'afició. No té mà esquerra. Va afusellar a un dels líders que encapçalaven l'equip -Gato- només arribar i ha mostrat poca humiltat. No se sap ben bé si té sang a les venes. Desafecció total. Es pot ser el millor preparador, però fracasa socialment. No tot és estratègia o currículum.

-Els fitxatges. La Segona B és molt competitiva, i no es pot posar a qualsevol a jugar. La pedrera no té jugadors preparats. Potser perquè no ha funcionat l'acadèmia, la factoria alcoianista en els últims anys. I els que abans regentaven la pedrera, ara tenen un altre club en la ciutat. Dividir no és véncer. També és cert que qualsevol jugador que apunta maneres, abans dels 13 anys ja està en el Vila-real, València, Llevant.... Així és impossible que algun jugador de la pedrera arribe al primer equip.

-L'Alcoyano era un equip trampolí per a jugadors i entrenadors. Des que arribà Aparicio, els entrenadors han aportat ben poc, excepte el bo de Barrera, a qui no es va renovar. Pel que fa als jugadors, fa molt que no s'encerta en els perfils de l'estil Alfaro o Yacine. Els que arribem estan de tornada, han sigut grans jugadors, però han aturat la seua progressió.

-Les lesions. Per l'edat, perquè no han fet pretemporada, pel motiu que siga, el cert és que els jugadors que haurien de dirigir l'equip han estat més en la infermeria que en la gespa. Córcoles, Ruso, Braulio, Nieto u Omgbà han aparegut de manera intermitent. En teoria són els que han de tirar del carro.

-El gol. No només fallem penals, és que el màxim golejador és un defensa central sub-23. És el gran misteri. Jugadors com ara Rubio i Óscar Díaz poden passar a la història com els davanters fantasmes del Deportivo.

-Por al futur. 'Tanto va el cántaro a la fuente... L'any passat patirem fred i por. Enguany esperem que l'equip reaccione i es salve. Però sense canvis conceptuals en el perfil dels jugadors de l'Alcoyano, l'elecció d'un entrenador per al llarg termini i l'entrada de diners al club, el futur lamentablement passa per la Tercera divisió.