Raves o llamàntols?

Sé que s’han escrit milers d’investigacions i de tesis doctorals de tot tipus. Sé que hi ha una gran diversitat d’opcions gastronòmiques, totes elles respectables. Sé que en la graella televisiva ens bombardegen a programes i concursos culinaris en prime-time. Tot açò ho sé, i tracte que ja res em sorprenga provinent d’aquest àmbit, però, justament aquesta setmana, he llegit unes quantes notícies que m’han deixat atònit i no deixaré de comentar.

 

A finals d’octubre vaig llegir que diverses empreses catalanes s’apuntaven a un canvi dràstic dels hàbits de consum i presentaven projectes innovadors com ara imprimir bistecs i fer carn a partir de les plantes. Una setmana després, observant l’aparador d’una botiga d’electrodomèstics, observe perplex en una de les nombroses televisions, un rètol fulgurant, el qual resava que un prestigiós xef triomfava amb un formatge elaborat amb semen de tonyina. I, ahir, llig que dos xiquets de 9 i 13 anys havien perdut la vida, a Sud-Àfrica, quan s’alimentaven de fideus instantanis. En fi, necessitem digerir tanta informació i, sobretot, reflexionar-hi.

 

Fa uns anys, a Logronyo, vaig presentar una ponència en un congrés literari que tractava l’element gastronòmic en les obres de ficció. Sincerament, no esperava l’expectació que va aixecar la meua presentació entre els assistents i em vaig posar nerviós quan presenciava l’auditori ple de gom a gom. Vaig decidir tractar un assumpte tabú, l’antropofàgia, també conegut com canibalisme, en una de les novel·les d’Isabel-Clara Simó (El caníbal), tot repassant els best-sellers històrics anteriors que havien tractat el tema, com ara la saga d’Hanníbal Lecter de l’escriptor nord-americà Thomas Harris, entre molts altres. És aleshores que em vaig adonar que aquestes rareses (o no!) cridaven l’atenció, despertaven curiositats i aglutinaven una gentada.

 

Sembla que això mateix passa a l’actualitat. Aquest tipus de notícies breus amb titulars fulgurants relacionats amb la gastronomia ens deixen bocabadats. Però caldrà rascar tot allò que la informació d’aquests titulars amaga sota aquestes lletres grans. Perquè, no hem d’oblidar que som el que mengem. I, per tant, és el moment de preguntar-nos: què hem de menjar per tal de tindre una alimentació correcta, sana i que, a més, siga sostenible i no violenta amb els animals, ni amb els vegetals. Perquè hi ha crueltat més aberrant que bullir viu un llamàntol? O arrancar un rave de la seua terra sense cap escrúpol? O, d’altra banda, enverinar durant segles la població amb aliments tractats amb olis cancerígens? Com he dit a l’inici, podríem estar una eternitat formulant preguntes de tota mena que, a més, encetarien un debat apassionat en cadascuna d’elles.

 

Per tant, què hem de fer al respecte? No sé vosaltres, però en el meu cas semble un obsés a les botigues alimentàries analitzant els ingredients, tots ells amb lletres minúscules i amb noms estratègics i desconcertants. Allò segur és que tracte de triar aliments per cuinar-me’ls jo, tots ells molt diversos. Amb tot, només arribe a una única conclusió: cal alimentar-se bé per tal de pal·liar malalties, sobrepés i sorpreses negatives amb el pas del temps. Ara bé, sincerament, crec que les altes esferes deurien de mostrar mà de ferro en aquest assumpte i mirar pel consumidor que, al cap i a la fi, som tots. I donar suport als llauradors, pescadors, ramaders... tan abandonats, menyspreats i vilipendiats. Però, ai las! Poderoso caballero es don dinero, com deia Quevedo.

 

Ivan Gisbert López