Article d'opinió de Natxo Lara, Periodista
Que ningú s'ofenga, però hi ha una clara diferència entre els jugadors de futbol i, per exemple els de bàsquet. Ja sé que no es pot generalitzar, però si agafem dos dels 'referents' de l'esport espanyols en l'actualitat, les comparacions són com a poc, significatives.
No cal ser categòric, ni dir que tots els futbolistes sembla que tinguen un forat al cap per on se'ls ix el coneixement cada vegada que rematen a porteria. Ni tampoc podem dir que que els de bàsquet són doctors en Astrofísica o en història de l'Imperi 'Austrohúngaro'. Però allò dels referents futbolístics, és per a fer-s'ho vore. Hui per hui, qui de major vol ser Sergio Ramos o Cristiano Ronaldo o Dembelé?
En la defensa dels futbolistes, cal dir que també hi ha persones altament qualificades humanament (que és el que importa, al fi i a la cap, es tracta d'una habilitat amb els peus). Parle d'Andrés Iniesta, un home que ha estat capaç de superar la seua timidesa i la seua procedència humil, patint molt en la seua època de formació a la Masia del Barça i que finalment ho ha guanyat tot a banda de defensar els valors d'humilitat i honradesa.... i no l'han tret targeta roja mai.
Per contra, trobem personatges com el controvertit i rebenta gal·les del futbol, el francés Eric Cantonà, o l'aficionat als licors d'alta graduació com l'anglés Paul Gascoigne. Ni punt de comparació amb Pau o Marc Gasol, Carles Claver, Natxo Solozabal o Ricky Rubio. Un cas extraordinari és el del quasi imberbe exjugador del Madrid, Luka Don?i?, qui a banda de parlar el castellà millor que Jo, demostra una maduresa i un saber-estar difícil de trobar en el món de l'esport.
Aquesta setmana he seguit -sense voler- al mateix temps dos jugadors. Un de futbol, Sergio Ramos, i un altre de bàsquet, Ricky Rubio. Del primer, he intentat veure la seua sèrie en 'Amazon Prime', i el cert és que m'ha interessat menys que la cria del cranc americà en el riu Serpis. Ni personalment, ni professionalment. Cert és que només he suportat un capítol, perquè a banda de ser tot postís, no alça cap expectació ni puc agafar-me a res del que fa cada dia per a prendre'l com a referent. Simplement és un gran defensa, però Navarro, Garcés i Raül González o Devesa també ho són i no els fan sèries. Res, fum de canyot.
De manera paral·lela, he seguit la selecció de bàsquet i en especial a Ricky Rubio. Eixe xicot de parla fina i de joc explosiu. Competitiu com Nadal i sensible com una rosella del Castell de Barxell. En proclamar-se campió de món i millor jugador del campionat, en la primera entrevista que li van fer, lluny de dir frases fetes (el triomf és de tot l'equip, no només meu.... bla, bla, bla ), ens va deixar a tots bocabadats proposant els aficionats que prengueren aquell triomf com una motivació per a ser millors persones i per a trivialitzar les coses roïnes que ens dóna la vida. Brutal reflexió. Com també el fet de dedicar la Copa a sa mare, desapareguda recentment per culpa del càncer.
Ja a la plaça de Colón de Madrid, Marc Gasol, en la festa tipo 'Pepe Reina' amb cançons i gran exaltació de la victòria, ens va colpir també recordant-mos que guanyar és preciós, però que també cal agrair l'esforç, la dedicació, viure fora de casa i lluny de la família i respectar una dieta estricta... quan es perd.
Paradoxa total: el futbol mou la Societat sencera, el bàsquet només una minoria. Què ens passa?